Bove Els meus amics

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19059-41-3
Verlag: La Segona Perifèria
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 36, 176 Seiten

Reihe: Novel·la

A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d'estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s'aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d'incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l'autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l'arquetip de l'antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l'hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna. Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica -cinematogràfic, gairebé antiliterari- va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l'obstinació dels admiradors de Bove -Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella- fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra. «Ningú com ell té el do del detall colpidor», Samuel Beckett «L'experiència de llegir Bove és única», Pierre Michon «Bove va experimentar un tipus de solitud nova, diguem-ne contemporània, desconeguda fins aleshores», Enrique Vila-Matas «Bove hauria de convertir-se en el patró dels escriptors (purs), més que Kafka, i de la mateixa manera que Txékhov i Francis Scott Fitzgerald», Peter Handke

Emmanuel Bove (París, 1898 - 1945) va tenir una infància i una joventut difícils. Va exercir molts oficis, fins que va publicar «Els meus amics» l'any 1924. L'èxit va ser immediat. Van seguir-la una trentena de novel·les més, entre les quals destaquen, a més d'«Els meus amics», «La coalition», «Un père et sa fille», «La mort de Dinah», «Journal écrit en hiver» i «Le piège». L'any 1942 aconsegueix fugir de la França ocupada i s'exilia a Alger, on contrau el paludisme i escriu les seves darreres novel·les. L'any 1945 torna a París, on mor. «Caldria dir molt més sobre l'escriptor. I sobre l'home. Però per a qui? Qui no el va conèixer té els seus llibres, i és suficient. Qui el va conèixer, l'ha perdut. Aquesta senzillesa, aquesta finor de cor, la seva amabilitat, el menyspreu pels imbècils i pels vanitosos...». Les Lettres Françaises, 21 juliol de 1945'

Autoren/Hrsg.

Bove, Emmanuel

Weitere Mitwirkende

Alemany, Josep

Leseproben

Ja era hora!
Jordi Cornudella

Emmanuel Bove (oficialment Bobovnikoff) va néixer el 20 d'abril del 1898a París. El seu pare era un jueu ucraïnès sense cap ocupació precisa, decidit a no fer gaire res i sobretot (ell mateix ho deia) a no fer mai de proletari; la seva mare, luxemburguesa, feia de dona de fer feines quan podia. Bove va créixer, doncs, en una família que malvivia mudant-se de recambró a recambró i que sovint es quedava sense casa, al carrer. Un bon dia el pare va conèixer una altra dona, Emily Overweg, una anglesa rica amb qui el 1905 va tenir un fill; com que poc després va tenir-ne un altre amb la seva dona, el nen Emmanuel va passar de ser fill únic a tenir un germanastre (Victor) i un germà (Léon). De fet, convivia amb tots do, ara amb l'un ara amb l'altre: vivia amb Léon a casa de la mare (primer a París, després a Versalles), però el pare se l'enduia sovint amb Emily i Victor. Finalment, quan Emily i el seu fill es van establir a Ginebra, el pare se n'hi va anar amb Emmanuel; i, quan la Primera Guerra Mundial va disminuir dràsticament la fortuna d'Emily, el noi el van enviar a un internat a Anglaterra, on va acabar els estudis. Així, des de la infantesa fins als disset anys, Emmanuel Bove va alternar l'ambient miserable que compartien la mare i el germà petit amb el benestar de la seva segona mare anglesa, que pintava i li va desvetllar l'interès per l'art; als divuit, mort el pare, arruïnada la família adoptiva i ell tornat a París, va començar a fer tota mena de feines (tramviaire, rentaplats, cambrer, obrer de la Renault, taxista) per mantenir la mare i el germà. Temps a venir, d'aquests anys de precarietat extrema i habitacions sòrdides d'hotel en trauria partit en els seus llibres. El 1917 va passar tres setmanes a la garjola pels delictes de tenir un cognom estrany i uns ingressos irregulars, i al cap de poc li va tocar fer els tres anys de servei militar. La Gran Guerra estava a punt d'acabar i Bove es va salvar d'anar a les trinxeres. Mentre feia el soldat va conèixer Suzanne Vallois; s'hi va casar a finals del 1921 i se'n van anar plegats a viure a Tulln (Àustria), on els va néixer una filla. La idea era que, amb el canvi de moneda favorable al franc, allà hi podrien viure bé. Bove redactava novel·les de quiosc a un ritme vertiginós: treballant vuit hores al dia a cent ratlles per hora, cada deu o dotze dies enllestia un llibre nou, que signava amb el nom de Jean Valois (el cognom de la seva dona sense la doble ela). Això naturalment no el satisfeia, i les expectatives de bonança econòmica no es complien. Quan la nena tenia amb prou feines cinc mesos, l'octubre del 1922, Bove va tornar sol a París per provar de fer-se un lloc al món del periodisme i la literatura; la dona i la criatura s'hi van reunir al cap de sis mesos.

Llavors Bove tenia vint-i-cinc anys. Havia començat a col·laborar a la secció de fets diversos del diari Le Quotidien, però se sentia escriptor de debò. D'Àustria havia portat uns quants contes i un principi de novel·la; a finals del 1923, un dels contes el va fer arribar a Le Matin, que era un dels quatre diaris francesos de més tiratge i que tenia de directora literària la celebèrrima Colette. Colette va llegir el conte i va decidir no publicar-lo (potser perquè era massa llarg), però va voler conèixer Bove i li va demanar una novel·la per a la col·lecció que dirigia a l'editorial J. Ferenczi et fils (una col·lecció que es deia, ves per on, «Collection Colette»). Bove va acabar la novel·la que havia portat començada d'Àustria, Els meus amics; quan va sortir a la col·lecció «Colette», el juny del 1924, a ell i la seva dona ja els havia nascut el segon fill. Els meus amics va tenir una acollida esplèndida. La van saludar amb entusiasme gent tan diversa com el crític Edmond Jaloux, el poeta Max Jacob o el dramaturg Sacha Guitry; en la seva última estada a França, Rilke va voler conèixer l'autor d'aquell llibre. Van ser molts els lectors d'Els meus amics que es van fer seguidors de Bove, i fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial Bove no va deixar de proveir-los d'obra nova: en tretze anys (1927-1939) va publicar, comptant-hi només els llibres (és a dir: deixant de banda les col·laboracions a diaris i revistes), una quinzena llarga de novel·les, tres o quatre reculls de contes i un reportatge extraordinari sobre un lloc qualsevol de la perifèria de París (Bécon-les-Bruyères, on després de separar-se de Suzanne Vallois va viure una temporada). «La nuit de Noël», el conte que Colette no va voler per al Matin, va sortir el 1926, amb el títol «Le crime d'une nuit», al número 57 del recull literari mensual Les Œuvres Livres; l'any següent, Bove el va incloure al volum Henri Duchemin et ses ombres, amb sis contes més. Un d'aquests sis contes, «Un altre amic», és un nou episodi de la vida de Victor Bâton, el protagonista d'Els meus amics. Per això s'inclou, en apèndix, en aquesta primera traducció d'Emmanuel Bove al català.

Han passat cent anys (cent un exactament) entre la primera edició de Mes amis i la primera d'Els meus amics: raó de més per donar la benvinguda a aquesta traducció. Ja era hora! Bove ens pot fer molt bona companyia, i el llibre és tan fresc avui com el primer dia. És clar que els anys vint del segle passat ens cauen molt lluny, i que no tenim a la vora cap excombatent malvivint d'una pensió de ferit de guerra a la mansarda d'un hotel de mala mort d'un barri suburbial; però la solitud, la incomunicació i la dificultat per fer-se un espai propi en un entorn hostil encara són característiques de la vida urbana, i Victor Bâton les encarna exemplarment. Bove, per la seva banda, posant en pràctica un detallisme minuciós, servint-se d'un estil despullat i precís que li permet captar atentament l'interès de la vida més banal, renunciant a les complicacions argumentals en favor de la novel·la episòdica protagonitzada per un antiheroi que no pretén fer-se'ns simpàtic i retratant amb nitidesa els mecanismes psicològics del seu personatge sense caure mai en la introspecció grollera, assenyala un camí que no ens és gens estrany. Gràcies a la vividíssima plasmació que ens en dona Els meus amics, tant el dia a dia a les miserables habitacions de lloguer dels últims pisos de l'extraradi parisenc com la gent que pul·lula pels cafès i els restaurants populars es complementen esplèndidament bé, en l'imaginari dels lectors de Josep Pla, amb la vida d'aquells mateixos anys a les cases de dispeses on transcorren tantes narracions de La vida amarga. I en la manera boviana de fer gran literatura com qui no vol la cosa, amb ingredients deliberadament modestos i amb alguns recursos inequívocament cinematogràfics, renunciant sempre a qualsevol indici de grandiloqüència i equilibrant sàviament la ironia i la pietat, no dec ser l'únic de veure-hi una afinitat fonda amb certs aspectes centrals de l'art de Sergi Pàmies. Vull dir que Bove i el seu món, si ens els mirem cordialment, no ens ha de costar gens fer-nos-els nostres.

El prestigi que Bove va aconseguir amb aquest primer llibre el va mantenir amb els següents; el 1928 fins i tot va guanyar la primera (i única) convocatòria del premi Eugène Figuière, dotat amb tot un dineral: cinquanta mil francs. L'hi van donar per Mes amis i per La coalition, una novel·la llarga que havia aparegut el desembre del 1927. De tota manera, l'home no ho tenia gens fàcil per mantenir la primera dona i les criatures i, alhora, la mare i el germà, a més d'ell mateix. I quan es va casar, el 1930, amb Louise Ottensooser, que era d'una família jueva de banquers amb contactes en el món de l'art, les coses tampoc van anar rodades. Van passar un any llarg a Anglaterra però en van tornar després de perdre-hi un fill (que va morir en el part); del 1931 al 1936 van tenir casa a Compiègne, 75 quilòmetres al nord de París, però Bove s'hi ofegava i va llogar un recambró a la capital per refugiar-s'hi de tant en tant. El negoci editorial passava moments baixos; Bove continuava publicant tants llibres com podia però no en treia gaire rendiment. Va provar d'incrementar els seus ingressos amb dues novel·les policíaques i una de quiosc; els resultats no el van acompanyar. «No he passat mai cap any tan dolent com el 1935», escrivia al seu germà Léon. El setembre del 1936 va caure greument malalt, d'una pleuresia; la salut li va quedar definitivament tocada. Quan va morir la seva mare, el 1937, ni tan sols va assistir a l'enterro. La novel·la d'aquell any va tenir mala acollida, i l'any següent Bove i la seva dona van deixar París per instal·lar-se a Arcaishon. Per escriure, ell va llogar una habitació a Bordeus; ho anota al seu diari: «Estic sol en una habitació d'hotel com a finals de novembre del 1916. Però hi ha una diferència: tinc quaranta anys... A poc a poc, el que era provisori es torna definitiu». En aquella habitació va enllestir una novel·la que Gallimard li va refusar el maig del 1939. El cop va ser molt dur. I al setembre va esclatar la Segona Guerra Mundial.

A Bove el van mobilitzar només cinc mesos, del març al juliol del 1940. Amb Suzanne Ottensooser s'havien casat pel ritu jueu i corrien el risc de ser detinguts pels alemanys a la França ocupada; els intents d'anar-se'n a Anglaterra van fracassar. Fins al novembre...