Carlotto La senyora del dimarts

1. Auflage 2020
ISBN: 978-84-17847-54-8
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 226 Seiten

Reihe: Crims.cat

La senyora del dimarts, de l'escriptor italià Massimo Carlotto, narra la història de Bonamente Fanzago, àlies Zagor, un actor pornogràfic de gran èxit no només a la gran pantalla sinó també a la vida real. Tant és així que exerceix de gigoló a estones lliures. Tot va bé fins que té un ictus que posa fi a la seva carrera d'èxits. Obligat a canviar de vida i a abandonar les trobades sexuals, decideix mantenir-ne una, l'anomenada 'senyora del dimarts', una clienta fidel que aquell dia de la setmana, de tres a quatre de la tarda, li paga per sexe en una pensió de mala mort. És una dona maniàtica i enigmàtica de la qual no se sap gairebé res. Però qui deu ser aquesta persona que fa que el protagonista perdi el cap? Saber-ho potser suposarà el trencament d'una relació perfecta i que tots els personatges de la novel·la en surtin malparats. Però ja se sap: 'Els morts només són morts, no s'enduen res perquè no van enlloc, la merda queda per als vius'. Massimo Carlotto ens ofereix la tercera part de l'anomenada 'trilogia de la crisi' -després d'altres títols com Niente, più niente al mondo o Il mondo non mi deve nulla-, un nou retrat lúcid i crític del món actual, ara amb temes com el sexe i l'homosexualitat, l'espectacle mediàtic, el periodisme d'investigació i, és clar, el concepte d'(in)justícia tan habitual a la seva narrativa. Una denúncia -un cop més- que ens demostra que la vida sempre -o gairebé sempre- és una enganyifa considerable.

Massimo Carlotto (Pàdua, 1956), escriptor, dramaturg i guionista. Consideratun dels màxims representants de la novel•la negra italiana. A més deIl Fuggiasco, novel•la autobiogràfica, entre els seus títols de ficció destaquen L'oscura inmensità della morte, Arrivederci amore, ciao i la sèrie protagonitzadapel detectiu Marco Buratti. Tots els seus llibres han estat traduïtsa nombroses llengües i són un instrument per conèixer la realitat queens envolta i, sobretot, el concepte de justícia, una de les seves grans dèries.

Autoren/Hrsg.

Carlotto, Massimo

Weitere Mitwirkende

Vidal, Pau

Leseproben

DOS

Aquell dissabte al matí el senyor Alfredo estava especialment contenta. Va servir l’esmorzar tot cantant un èxit de Gianni Morandi:

Non se ne va questo spirito libero

questo ragazzo che porto dentro.

È una vita che ti guardo

e non se ne va questa luce dagli occhi…

La voglia di rivivere tutto da capo e ogni momento,

la voglia di chiamarti amore come non te l’avessi mai detto.

En Bonamente va deduir que devia esperar el professor Bassi.

—Es quedarà el cap de setmana —va refilar en Guastini.

El napolità s’estava a la cambra número u i la senyora Erminia va rebre l’ordre tan peremptòria com inútil de deixar-la neta com una patena. La senyora no es va alterar, mentre que el senyor Alfredo estava tot emocionat, tant que inspirava tendresa. En Bonamente es va descobrir envejant-la: un cap de setmana en companyia de la seva senyora era un somni irrealitzable.

Va sortir a fer un tomb. Va mirar els aparadors d’un centre comercial sense fixar-s’hi gaire. Temps enrere hauria fet la passejada sota els grans arbres del passeig, però ara se sentia més segur dins d’aquella gran caixa en què l’aire passava prèviament per un sofisticat sistema de filtratge.

Es va asseure a la tauleta d’un bar d’una plaça inventada, sota un para-sol que no rebria mai ni un trist raig de sol ni una gota de pluja, i va demanar una infusió d’ordi en tassa grossa. Mentre hi abocava la sacarina es va entretenir amb una idea que l’entristia. El seu cos havia envellit de cop, ja es podia oblidar de ser un quarantí. Els metges l’havien tranquil·litzat molt sobre la qualitat de vida que l’esperava, la psicòloga joliua no tant. Ella havia insistit en la necessitat de prendre consciència, quan li hauria anat més bé, ni que fos per una vegada, fingir una mica d’optimisme.

Per evitar que l’humor se li acabés d’espatllar del tot va entrar en una botiga de roba interior a comprar-se un parell de calçotets. Encara no havia esbrinat si a la senyora dels dimarts li agradaven més els boxers o els eslips, no havia trobat mai la força de preguntar-l’hi. De vegades se’n posava uns, de vegades els altres, atent a qualsevol senyal que revelés una preferència. Va passar de llarg de les ofertes i va decidir que a ella li agradarien uns boxers de ratlletes blanques i blau cel.

Sempre volia que la rebés vestit de cap a peus, americana inclosa, i que llavors es despullessin sense mirar-se. En Bonamente feia trampa, se la menjava amb els ulls, temptat pel desig d’acostar-se-li i abraçar-la. Hauria donat el que fos per ajudar-la a despullar-se.

El professor va arribar poc abans de l’hora de dinar. L’actor era a la sala d’estar, llegint un diari local. En Bassi el va saludar amb la simpatia sincera de sempre.

—Què fa la salut, Bonamente? Et veig en plena forma.

En canvi ell havia envellit visiblement en relació amb la visita anterior. Descomptant els ulls, sempre vivaços.

—Ben arribat, Federico. Vostè està més jove.

El professor va somriure tot inclinant una mica el cap per agrair la mentida pietosa.

A taula no va parar de xerrar, com si tingués necessitat d’esbravar-se. Escoltar-lo era agradable. En Bonamente no se’n perdia ni mitja paraula, mentre el senyor Alfredo anava amunt i avall, silenciosa, de la cuina a la taula.

L’actor es va passar tota la tarda a l’habitació. Cap al vespre va cridar un taxi. En donar-li al taxista l’adreça del lloc on volia anar, l’home es va girar amb un somriure a la cara.

—Només hi queda l’Edèn —va comentar, referint-se a l’últim cinema porno que sobrevivia en tota la ciutat. Ara la gent aquella mena de pel·lícules les miraven a casa, on podien fer el que volien.

En feien una d’hospitals, un gènere que en Bonamente no havia practicat i que li convenia conèixer per interpretar tan bé com pogués el paper que li havia reservat en Martucci.

En va sortir força desanimat. No solament perquè la producció, que era eslovena, havia rodat el típic sinó sobretot perquè no hi havia ni un sol actor de la seva edat. La més vella era la metgessa en cap, que no devia passar dels trenta-cinc.

Quan va tornar a la pensió en Guastini l’esperava. Li havia guardat el sopar calent i es volia assegurar que es prenia la medicació. Al cap de poca estona, puntual com de costum, va trucar a la porta de la seva cambra amb la tisana a la mà.

En canvi a la seva no hi va anar, aquella nit, el senyor Alfredo. Va continuar fins a la número u i va abaixar la maneta amb delicadesa. En Federico mirava per la finestra, amb un elegant batí de color blau fosc amb detalls vermells, i sense girar-se va recitar, en veu baixa i ronca, els versos de Neruda amb què rebia l’Alfredo des de feia molts anys quan el venia a visitar al bell mig de la nit:

Jo t’he nomenat reina.

N’hi ha de més altes que tu, més altes.

N’hi ha de més pures que tu, més pures.

N’hi ha de més belles que tu, més belles.

Però la reina ets tu.

L’Alfredo s’hi va acostar i li va deslligar el batí. Li va besar l’esquena nua, abans d’agenollar-se i insinuar-li la llengua entre les natges. Va estirar la mà esquerra en cerca del membre d’en Federico i l’hi va començar a acariciar. Quan va haver obtingut una discreta erecció es va posar dret i li va ficar el dit índex de la mà dreta al cul, fins a trobar la pròstata. Es va adonar que s’havia fet més grossa. Va engegar un mecàsum a la vellesa i va continuar bellugant delicadament el dit i la mà fins que no va sentir al palmell de l’altra l’escalfor d’unes quantes gotes d’esperma. Aleshores el va abraçar ben fort.

—Tu ets el meu rei —va xiuxiuejar.

Aquell diumenge en Guastini es va llevar d’hora per preparar el tortell preferit d’en Federico. Contenta, decidida a gaudir cada segon del temps que passarien plegats. Que ella hauria volgut que fos fins a l’últim dia. L’estimava amb un amor foll i impossible, com tants altres que havia col·leccionat.

En canvi en Bonamente es va alçar amb aquella sensació d’incomoditat de cada diumenge. No sabia mai gaire què fer. Mentre parelles i famílies es catapultaven cap al centre, els parcs i els restaurants, i la ciutat es desvivia per servir-los, ell no veia l’hora que arribés dilluns.

No havia fet ni una passa dins de la saleta on esmorzaven que ja va veure el pastís.

—Tu només mitja ració, eh? —el va avisar el senyor Alfredo—. Que en aquesta delícia hi ha massa sucre i massa mantega.

En Bassi, un moment que la seva reina va sortir, n’hi va passar un trosset més.

—Afanyi’s a menjar-se’l, que si no m’esbroncarà.

No s’ho va fer dir dues vegades, i mentre mastegava de pressa rumiava on podia anar per deixar els dos enamorats tranquils. Però ves per on el professor, amb gran sorpresa del senyor Alfredo, va expressar el desig d’anar a un restaurant que anys enrere havia freqüentat molt i el va convidar també a ell.

—No puc, ja tinc un compromís —va refusar en Bonamente mentre mirava en Guastini de reüll.

—Permeti’m que insisteixi, em faria molt content —hi va tornar en Bassi—. Fa molt de temps que no surto a menjar a fora amb amics. Els diumenges m’hi porten els fills, amb les joves i els nets, però tots em tracten com un vell xaruc i jo em veig obligat a comportar-me com a tal. L’autèntica tragèdia és trobar-te forçat a la banalitat.

—Potser pots anul·lar el compromís… —va intervenir el senyor Alfredo recalcant les síl·labes.

Així doncs, va acceptar i al cap de poc ja eren tots tres dins del cotxe en direcció a un restaurant dels afores, allà on la ciutat ja començava a deixar pas a la plana, amb els camps de soja que havien substituït els conreus tradicionals.

El senyor Alfredo conduïa el seu cotxe elèctric nou, que havia adquirit després que en Bonamente l’informés de les malvestats que provocaven les partícules en suspensió. Havia malvenut el Mercedes de gasoil per comprar-se aquell vehicle japonès molt més car, , amb garantia total que no desprenia emissions contaminants.

El professor xerrava, explicava peripècies. Assegut al seient de darrere, en Bonamente es fixava en les cases. Una finestra oberta, una cortina passada, roba estesa: ja de ben petit li agradava imaginar, a partir dels indicis de les façanes, com devien ser les persones que hi vivien.

En Bassi va somriure satisfet en comprovar que el local no havia canviat. Ni tan sols el menú.

Tot cruspint-se un pollastre amb pebrots boníssim, i humitejant-se els llavis amb un negre dels Abruços, el senyor Alfredo va demanar al professor com és que coneixia un restaurant tant als afores.

—Perquè quedava lluny de l’ambient universitari. Hi veníem amb un company de facultat —va contestar sense incomodar-se—. Justament la persona que em va fer descobrir la pensió Lisbona. No l’hi he agraït mai prou.

En Guastini, amb un sospir, va repenjar la mà sobre la del company.

—Jo em vaig casar perquè estava sincerament enamorat de la meva dona —va explicar al cap de poc el professor a en Bonamente—. Era una noia bonica, forta i intel·ligent, i ara la seva absència m’aclapara, però no vaig parar de fer-li el salt amb altres homes. Encara que alguns fins i tot els vaig estimar, no l’hauria deixada mai. No només pels fills, és que l’adorava. No vaig saber mai si va arribar a ser conscient que no m’agradaven només les dones, això m’hauré d’esperar a l’altra vida per preguntar-l’hi. En aquesta, de segons quines coses no se’n parla. Vaig mirar...