Cervera Justícia quasi poètica

1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-18584-01-5
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 58, 380 Seiten

Reihe: Crims.cat

Un bosc, un parc i un jutjat. Què poden tenir en comú aquests tres escenaris? Doncs més del que us penseu, sobretot si, a més, fem una ullada als protagonistes que s'hi mouen. Perquè costa d'imaginar les coses que poden arribar a unir un filòsof mediàtic, una jutgessa respectada, una jove sense futur i un petit delinqüent superb i pagat d'ell mateix. La resta és l'angoixa, la tensió, els ulls nerviosos i les mans que passen pàgines, impacients... Perquè no oblideu que la justícia sovint és molt més fosca que la injustícia i, com tot a la vida, té múltiples cares. Així, doncs, sou a punt d'endinsar-vos en una història carregada de situacions tèrboles, d'enganys, de personatges sospitosos, d'encontres inesperats, de passions extremes..., sou a punt de comprovar com cada pas que s'hi dona condueix directament a l'abisme de l'ambigüitat, a l'extrem dels sentiments, al terratrèmol de les accions. Quan acabeu, podreu tornar a mirar la justícia amb els mateixos ulls?

Jordi Cervera Nogués  (Reus, 1959). Periodista, premi Vila de Martorell, Blocs Catalunya i Vila de Lloret. Autor de Serial Chicken, la primera novel·la a Europa escrita a través de Twitter dins la BCNegra 2010. Ha guanyat premis de periodisme, com el Reus de Comunicació; de poesia, com el Pere Badia de Torredembarra, el Miquel Martí i Pol, de la UAB, o el Benet Ribas-Recvll, de Blanes; de narrativa, com el Pin i Soler, de Tarragona, el Pere Calders, de la UAB, l'Edebé de literatura juvenil per La mort a sis vint-i-cinc (amb 17 edicions i publicada a diversos països), el Ferran Canyameres, de Terrassa, per Mosques, que a més va aconseguir el premi a la Millor novel·la negra en català del grup Brigada 21 i el premi a la Millor novel·la negra en català pels lectors de la llibreria Negra y Criminal. Ha publicat més de 50 obres, com Menú de degustació, el primer llibre de poemes que s'ha escrit al voltant del restaurant El Bulli, amb pròleg de Ferran Adrià, la distòpia futurista L'enigma Perucho, i Novela negra, un llibre de poemes en castellà a la prestigiosa col·lecció El Bardo de Poesía.

Autoren/Hrsg.

Cervera, Jordi

Leseproben

1

Un bosc

La foscor!

Mai no li ha agradat la foscor i encara menys aquest joc de clarobscurs inquietants que l’envolta ara, la sensació inquietant d’anar perdent la realitat a mesura que camines cap a un univers difús on no veus allò que tens als peus, a l’abast de la mà, on no saps què tens al davant mentre de lluny t’arriben, inabastables i desdibuixades, les llums d’una ciutat que en són dues, una que treballa per arribar a capbussar-se en la placidesa del son i una altra que bull a la recerca d’experiències al límit, una ciutat que viu a cavall de dos universos paral·lels i contraposats, un mural de punts brillants que transformen la realitat en un quadre estrany, llunyà, distorsionat i de mesures inquietants i desproporcionades. Un magma mòbil que, observat des de la distància, atemoreix i atrau a parts iguals, crea desig i rebuig a intervals rítmics, indefinits i irregulars.

Quan era petita, en la solitud de la seva habitació, tenia molta por de la foscor, sobretot d’aquella sensació de manca de protecció, que era com no tenir cap lloc amic on refugiar-se, només l’estratègia egoista, desesperada i absurda de l’estruç, abandonar l’empara del coixí, enterrar el cap a l’interior del llençol, replegar-se com un cargol, agafar-se els genolls amb les mans i esperar, només esperar. Esperar que aquell allò indefinit equivoqués el camí i passés de llarg. O, mentre el cor bategava desbocat i colpejava amb força i ritme les parets del pit, esperar a sentir una urpa poderosa que arrenqués la roba del llit, el seu mur de contenció, la seva última muralla, i la deixés, sola i desprotegida, fent front a una amenaça que no sabia ni què era ni com s’havia de combatre ni tan sols si existia.

Ara l’envaeix aquesta mateixa por, infantil, irracional, incontenible. Sense llençol protector. Només la penombra incerta, el món al descobert i la sensació neguitejant que la duu a pensar que una dona adulta no pot actuar, ni tan sols pensar, com una criatura fràgil i espantadissa. I també aquest so pertorbador, constant, molest, gens tranquil·litzador, allunyat de tot allò que li arriba de manera habitual en la seva vida quotidiana que se li fica al cervell i la trasbalsa. No hi està gens acostumada, no li agrada i està aconseguint posar-la molt nerviosa.

Són els grills que trenquen el silenci tens, apegalós, d’una densitat espessa, de les que fan grinyolar els sentits, els estiren, els posen a prova i quasi poden mesurar amb precisió científica la seva capacitat interna per esberlar-se en un punt concret, quan es perden de manera definitiva, un a un, minut a minut, els topalls bàsics de la serenitat i la calma i ho converteixen tot en l’esgarip descontrolat previ a la por.

Sí, són els grills. Animals repulsius.

Cric, cric, cric, cric.

I no paren ni un segon. Atabaladors, desconcertants i, el pitjor de tot, impossibles de situar en un lloc concret i carregats amb aquella incertesa que envaeix sempre l’ànim de tots els que no estan gents avesats a les rutines habituals de la natura, els que no saben d’on venen els sorolls, els que no saben com identificar on s’amaguen aquestes bèsties desconegudes, si són lluny, si són a la vora, si són grans o petites i, el més important de tot, si seran capaces de saltar-los al damunt sense avisar si perceben a la vora el perill de ser trepitjades o violentades d’alguna manera que es desconeix.

I tot d’una pensa en el contacte entre un d’aquells animals fastigosos i el seu cos, les cames, la cara, les mans o fins i tot amb la possibilitat que s’aturi damunt la seva roba. Només aquesta idea li fa venir arcades i calfreds.

Quina angúnia!

Els visualitza, amenaçadors i repulsius, envoltant-la de mica en mica, sense pressa, com en una pel·lícula de terror, organitzats, metòdics, lents i precisos. I tot sense deixar ni un segon d’emetre aquell so crispant.

Cric, cric, cric, cric.

Mira cap al cel i la lluna, nedant en les beceroles discretes del quart creixent. Això ajuda poc a tranquil·litzar-la i, si bé és cert que aconsegueix que la foscor no sigui absoluta, aquella claror esmorteïda afegeix a l’escena una tonalitat boirosa i tèrbola que resulta encara molt més pertorbadora que la negror absoluta i que ho tenyeix tot amb una lluminositat tènue, indefinida, inquietant i perillosa. La penombra vibrant, resseguida pels clarobscurs mòbils que dibuixen les ombres allargassades dels arbres i dels núvols, marca un territori quasi fantasmal, una mena de paisatge gòtic de conte d’esperits que no inspira cap sensació positiva, cap presència afable.

Per un moment li ve a la memòria un d’aquells presentadors televisius del temps, calb, simpàtic, inquiet, repetint sempre que a la gent li agrada molt la lluna, que se senten fascinats per tot el que representa. La lluna plena, la lluna nova, els eclipsis, els moviments, l’efecte sobre les marees... Fins i tot el pot visualitzar davant les fotografies seleccionades que els espectadors envien per milers, i també mostrant la ruta dels anticiclons en mapes de moviment perpetu, però tampoc no aconsegueix que aquesta idea banal l’alliberi de la pressió interior que sent, de la por indefinida que la posseeix. Una llambregada fugaç cap al cel i la confirmació que aquesta lluna és qualsevol cosa menys agradable i tranquil·litzadora.

I, de fet, com que ja se sap que molts contes, fins i tot els de por, tenen una princesa com a protagonista, no hauria de resultar especialment estrany que un paisatge així, desolat, brut i fronterer, tot i no ser el més adequat per encabir dames polides i càlides però una mica fora de lloc, aculli el caminar vacil·lant d’una noia com aquesta, insegura i escultural, elegant i temorosa, que mira d’obrir-se pas en un territori i en una situació que li resulten més aviat hostils i que se li apareixen plens de neguits, esquitxats de petits inconvenients que creixen a cada pas i de quimeres, tribulacions i problemes que encara s’han de descobrir.

Una faldilla negra, elegant però estreta, probablement massa ajustada per permetre la classe de mobilitat còmoda que demanarien aquests paratges, situats en terra de ningú, marcant els extrems indefinits, la frontera final de la ciutat, en un lloc límit on el ciment per polir i la natura mig abandonada s’encavalquen de manera abrupta i desordenada, sense rigor, ordre ni topalls gaire ben definits. Camina per una peculiar bombolla de no-res, un indret perdut, a cavall del bosc i de l’asfalt, de la muntanya i del territori urbà, un lloc sense normes escrites, amb un punt de desolació i de solitud desemparada on els viatgers impacients i amb poca exigència s’aturen els caps de setmana, sempre que faci sol i bon temps, a fer pícnics improvisats, tintats d’una certa tristor i amb un punt de desesperança. És un terrer estrany que de nit es transforma en un erm més aviat inhòspit que tothom mira d’evitar amb un aire de «no passa res», però sabent que sí, que sí que pot passar i amb un lleuger calfred mal dissimulat movent-se per la boca de l’estómac. Com la cara del taxista que l’ha portat fins aquí i que se l’ha mirat amb sorpresa i curiositat, preguntant-se què feia una noia vestida amb aquella elegància en un lloc gens sofisticat i més a la vora del fàstic que del luxe. Però no ha gosat dir res, encara que la darrera mirada que li ha dirigit semblava, a més de desitjar-la amb ulls avariciosos, preguntar-li si estava segura del que feia, si no s’havia equivocat de destí i si no s’estimava més tornar a la casella de sortida d’aquell Monopoly de daus trucats i caselles sense construir.

Com els espurnejos enlluernadors d’un focus estroboscòpic de discoteca, li arriben els records antics. Flaixos inconnexos, retalls esfilagarsats, emocions pertorbadores. Tots violents i a cops sobtats, desordenats, imprevisibles. La traslladen a quan era una nena, sense maldecaps, disposada només a deixar-se enlluernar per qualsevol cosa que fes olor de novetat, que portés aparellada aquella emoció singular de les sorpreses sempre inèdites, desconegudes. Venien aquí, on es troba ara, de manera molt ocasional, amb els seus pares i la seva àvia. Aleshores encara era una muntanya afable, quasi verge, propera a la capital i prou salvatge per mostrar l’encant un punt agrest de la natura amb la ciutat que creixia als seus peus. Ara mira al seu voltant i hi veu una deixalleria abandonada, grollera i sense cap encant que no sigui follar d’urgència a l’interior d’un cotxe amb la ciutat escampant-se als peus.

«Mireu quines vistes», deia sempre el pare només arribar.

«Sí, quines vistes», repetien tots quasi a cor, i jugaven a identificar llocs coneguts, monuments, la quadrícula de carrers, pensant sense ser-ne conscients que eren poderosos i inabastables.

Una camisa ampla, blanca, molt blanca, que dibuixa plecs canviants mentre reflecteix com un mirall discret la resplendor fluctuant i tènue de la lluna i una bossa de mà gran, molt gran, massa gran potser, que penja del seu avantbraç esquerre i que, en aquest entorn gens plàcid, no fa altra cosa que dificultar-li força la mobilitat i esdevenir una molèstia afegida en la ja de per si complicada tasca d’avançar, d’arribar com més aviat millor al punt i a l’hora de la cita.

Hauria d’haver escollit una bossa de bandolera petita. Penjades a l’espatlla no molesten gens. I li ve el record de la truita d’albergínia, freda, gruixuda, esponjosa i una mica crua. Li encantava i ja no n’ha tornat a menjar més. A ella no li ha quedat mai com a la seva mare, amb aquell punt precís i exacte de consistència melosa.

Potser no hauria d’haver acceptat venir aquí.

Per primera vegada...