Ciutad-Viu Dues cames i quatre potes

(9 situacions versemblants)
1. Auflage 2015
ISBN: 978-84-15523-96-3
Verlag: Ushuaia Ediciones
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 184 Seiten

Reihe: Relatos

'Dues cames i quatre potes (9 situacions versemblants)' és un llibre de 9 narracions curtes on tot és imaginat però que ben bé podrien esdevenir reals, qui sap? Som els humans els animals de la terra que més ens compliquem la vida? O per contra, ¿som tan peculiars i rebuscats que hem sabut fer del viure quotidià tot un seguit d'accions, sentiments, odis, fòbies, creences, etc. que els animals, sobretot els quadrúpedes, no les necessiten per tal de viure? Ells (els animals quadrúpedes, en aquest cas) tenen una gran premissa que no és altra, i força important, que la pura i dura supervivència. Què necessitem més els humans? Aquest llibre no fa una comparativa directa entre humans i animals quadrúpedes, però si que deixa flotant entre tots els relats, aquestes menes de diferències.

JOAQUIM CIUTAD-VIU Nascut a Barcelona, l'any 1946. Mestre Industrial. En els cinquanta anys que va estar treballant, es mogué pels viaranys de la mecànica i de la transformació del plàstic, i sempre va conrear l'escriptura, tant la poesia com la narrativa i els articles periodístics. Des del 1988, que va introduir-se dins del món de l'escultura conceptual; unint les dues facetes d'un mateix missatge: el visual i l'escrit. I li va semblar que batejar com Poesia volumètrica els seus treballs era força escaient. Una primera recopilació d'aquestes obres són les que formen el llibre que porta per títol La vida i la nit. Poesia volumètrica (I) (2013). Ha fet diverses exposicions, tant individuals com col·lectives, (com podeu comprovar en l'historial adjunt; a l'interior). Ha guanyat alguns premis de poesia (solament poemes; sense l'escultura) i de narració curta. El primer llibre (esgotat) Ones de cel (1991) és un cal·ligrama dedicat totalment al petit poble de Vallgorguina. Aquest petit vilatge enclavat al bell mig del Parc Natural del Montnegre i El Corredor; un indret força popular, entre d'altres motius, per les innumerables llegendes de bruixes que s'expliquen dins la seva història i que, sembla ser, també, que es reunien en ell per a fer els seus aquelarres o sàbats concrets. Dels tres llibres editats, Tota una dona (Rosa Maria Alvira i Solé, In Memoriam) (2011) és la història real de la que va ser la seva dona durant 37 anys; des del mateix dia, mes i any que es van conèixer, amb tot un seguit de vivències pròpies narrades en primera persona, fins el dia, mes i any de la seva partida d'aquest món. Un viatge, aquest darrer, que no va tenir un comiat ràpid ni fàcil, desgraciadament. Aquest present llibre, Dues cames i quatre potes (9 situacions versemblants) (2014) no té res a veure amb cap fet verídic; cadascuna de les nou històries que el formen són extretes de la pura imaginació. Qualsevol semblança amb la realitat, és (o serà, evidentment) pura coincidència tot i que, algunes d'elles, ben bé podrien haver ocorregut de veritat.

Autoren/Hrsg.

Ciutad-Viu, Joaquim

Leseproben

La reineta i el gripauet

El sol havia sortit amb ganes. Lluïa sense núvols que li molestessin la cara i amb la força tan normal a l’estiu. Damunt les fulles verdes dels nenúfars del petit estany, les gotes de la rosada brillaven amb una esplendor encisadora: donaven una frescor i una estampa a cada una d’elles, flotant a ran d’aigua, molt digne de ser fotografiades. Tanmateix, com si algun déu hagués plorat abundantment, amb llàgrimes de cristall, conferia una imatge com de perles escampades damunt d’aquelles petites plataformes, que suraven, estàtiques totes, al mateix nivell. Ell feia estona que romania ben despert però ella, la reineta Maragda, encara dormia dins d’aquella petita concavitat de l’arbre, on solament una reineta podia col·locar-se tan bé mercè els seu cos esquifidet completament tapada per aquella planta, ben verda també; com el propi color que tota ella posseïa. Aquella circumstància la feia estar molt tranquil·la i totalment camuflada a la vista de qualsevol animal emprenyador que pogués aparèixer en qualsevol moment. Li agradava tant de quedar-se quieteta i prendre el sol tot recollint les seves potetes; dissimulada entre les divereses tonalitats verdes del parc, que en Ròmul s’estranyava de no tenir-la fent aquesta no acció en un dia càlid com el que s’havia aixecat, i per l’hora del matí que ja era.

Feia que es coneixien… ostres! Si es detenia a pensar-ho, en realitat no sabia quant de temps podia fer que es coneixien, la Maragda i ell. Els dies se succeïen de manera inexorable i amb tal rapidesa, que no en tenia ni idea del dies que feia que havia estat transformat en un gripau. Si, si: transformat, i en un gripau marró, per les males arts d’aquella bruixa vella, bruta, desconeguda i malcarada.

Veritablement, que tant si feia molts mesos com si solament eren pocs els dies transcorreguts, així que arribà fins aquell estany coquetó i tranquil, significava a les clares que la seva vida davallava de forma molt més agradable i feliç, que no pas quan havia d’apanyar-se-les (quan era humà) com bonament podia; tot recercant amb moltes dificultats algun tipus de menjar per a poder passar el dia i per, després, al tard, buscar un lloc per a dormir; i a poder ser, amb una mínima garantia, per tal de no quedar-se congelat les fredes nits d’hivern.

Que la vida transformat en gripau li somreia molt més que no pas quan era un home de vint-i-vuit anys, i vivint (més aviat, malvivint) pels carrers de la ciutat gran, era tant evident que ni ell mateix s’en sabia avenir.

Encara hauria d’agrair-li a aquella vella fastigosa l’haver-lo transformat! Aquella arrencada de mala llet que li agafà a aquella bruixa, allí, a les mateixes escales d’una de les boques del Metro; de la Línia 1 de Barcelona i de l’estació terme dels Ferrocarrils Catalans, per més definició. L’estació de Plaça d’Espanya; una estació que poseïa quatre boques diferents per on accedir a aquells transports subterranis, i on la línia 1 del Metro fou la primera que es construí a la gran ciutat. Aquella arrencada de mala llet per part d’aquella bruixa; aquell encanteri sobtat; aquella maledicció, pensava, (i cada vegada es convencia més) encara arribaria a resultar tota una benedicció.

Sempre s’havia mogut pels voltants de la Rambla i pel barri gòtic, però fart d’haver de lidiar amb una competència ferotge i amb tanta vigilància policial, aquell dia decidí de canviar de lloc de recerca d’almoines i s’encaminà vers la muntanya de Montjuïc. Per a més concreció: pel passeig que menava des de la Plaça d’Espanya fins aquelles fonts tan famoses. Allí també era un espai prou concorregut d’estrangers i no acostumava a ser el camp d’actuació de gaires captaires com ell. I a fe que per ésser el primer dia, no li anà gens malament la cosa: obtingué uns set euros i mig amb els quals, es comprà una barreta de pa, una tauleta gran de xocolata i un bric de vi baratet. Una combinació no gaire lligada, però li vingué de gust, què caram! I la resta se’ls guardà.

Era a punt de col·locar-se dins de la caixa de cartró gran (un embalatge de frigorífic-congelador; dels que tenen una alçada de dos metres, aproximadament. Un embalatge de cartró al qual li havia tret les tapes superiors i inferiors, de tal manera que li quedava com un tub quadrat per encabir-se en ell en tota la seva alçada; que l’havia pogut plegar de tal manera i no sense esforços doncs els gruixos d’aquests cartons estan pensats per a resistir cops molt forts, que li quedava reduït fent un paquet d’uns cinquanta centímetres quadrats aproximats, per a poder-lo portar relligat amb una corda i penjat a l’esquena; talment com si es tractés de la seva segona inseparable motxilla) que li proporcionava un bon recer i abric, tot i que, solament entrat una mica dins de la bocana d’un Metro, la temperatura ja canvia a càlida de seguida i tal vegada no caldria tant d’abric, però ell sempre havia estat força fredolic i farcit de roba, amb més capes que una ceba, es col·locava dins de la caixa de cartró ondulat, es tapava amb una gruixuda i vellissima manta i podia dormir sense tremolar gens ni mica. Com que quedava espai amb l’amplada de la caixa, també hi podia restar tranquil de no patir cap robatori de la seva bossa-motxilla i del que duia dins la mateixa. Tot el el feia anar pels carrers (equipat amb aquella motxilla, la caixa de cartró feta un paquet i la manta enrotllada) que, talment, semblava la figura d’un soldat de la primera guerra mundial amb tot el seu equipatge de campanya. I Aquella donota li demanà; més haviat li exigí, si hom s’atenia a les seves maneres de dir-li-ho, que aquell tros d’escala on ell ja anava a jeure era el seu; que ella ja feia temps que dormia en aquells graons i que, per tant, fotés el camp del lloc. Que ell era la primera nit que es deixava caure per l’indret i ella feia molts mesos que hi dormia i, naturalment, tenia tot el dret del món d’escollir lloc. En Ròmul, li respongué que allò era un espai públic, que no pertanyia a ningú dels presents (val a dir que no estaven sols) i que qui arribava primer, tenia tot el dret a col·locar-se on li passés pels collons. En aquell mateix racó, tocant la reixa que tancava l’entrada, i enganxats a les tanques del propi accés, hi dormien tres vagabuns més; amb la mateixa misèria que ells i amb els mateixos rictus clavats als rostres. Aquells rictus de les persones que la societat les té als estadis més baixos possibles on es pot arribar en la vida, si la vida t’ha fotut uns cops de puny ben donats i contundents, i d’on gairebé és impossible de sortir-ne. La dona, que el seu rostre denotava que no havia tingut contacte amb l’aigua, i per descomptat, amb cap mena de sabó, en molts dies; tanmateix igual que el propi Ròmul, el mirà molt fixament i, ja que ell no afluixà, li demanà mig cridant:

—Doncs dóna’m la xupa que portes! Tu ja vas prou abrigat i jo no tinc tanta roba!

Lògicament, ell s’hi negà i la dona començà a cridar de manera encara més virulenta. Els altres vagabunds, acostumats a trifulques com aquelles, ni tan sols parpallejaven ni s’interessaven per a res en la discussió. Els seus leit motiv es resumia en viure de la manera que fos i procurar per un mateix. Aquell submón així ho exigia imperiosament com una mena de selva urbana, mai millor dit.

—Ets un egoista! No tens vergonya! —Tanmateix, féu com intenció de treure-li la jaqueta ratada, descolorida i greixosa que duia damunt de tres jerseis vells de llana; obtinguts a poc a poc, en els centres de beneficència que existien per tota la ciutat i que no se’ls treia del damunt en tot l’hivern.

S’hi resistí i s’enganxaren en un estira i arronsa frenétic i, en certa manera, ridícul a més no poder. Els altres tres mendicaires, s’ho miraven des del terra asseguts sense immutar-se; sense ni prestar gaire interès, ni fer res de res per evitar una possible confrontació. Entre dues persones faltades del més mínim necessari per a la subsistència diària, allò passava de vegades i cadascú es preocupava solament d’ell mateix. Estaven tan avesats a aquestes disputes, que res no els importava ni res els alterava la seva vida, si no era el fet d’anar-la passant com bonament es pogués; dia rera dia i una nit darrera d’una altra nit.

Tant i tant van estirar-se dels vestits que, per fi, i mercè a que ell era molt més jove, la dona aquella va anar a caure al bell mig dels graons i des d’allí mateix, se’l mirà amb cara de còlera. En Ròmul no féu ni cap intenció ni cap gest per a ajudar-la a aixecar-se i la vella s’empipà molt més. Després d’emetre uns quants renegs, li deixà anar una maledicció amb una ràbia no gens continguda i una veu molt escardada.

—Ets un porc! —Digué tot treient-se d’una butxaca un medalló vell, de metall trotinat, descolorit i verdós ja pel pas dels anys, la corda del qual, tenia un color negre mercè la ronya que acumulava. —¡I et mereixes viure en un bassal; rodejat d’animals com tu: desgraciats, egoistes i poca-vergonyes! Ets un cabró, que no respectes l’edat! Així doncs; jo et maleeixo com et mereixes: et convertiràs en un gripau fastigós, fosc i bavós; que haurà de buscar-se la vida entre les herbes i els insectes dels pantans; en els rius d’aigües brutes o en els estanys més fangosos del món! Així serà!

“I no deixaràs de ser un gripau fins que una noia verge et faci un petó als llavis i, creu-me, ho tindràs molt i molt fotut, ja que faràs fàstic; més del que ja fas ara!”

. . .

I la Maragda que no...