Coover La festa de Gerald

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-7727-678-4
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 23, 480 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

Ros, una actriu de teatre i de cinema pornogràfic, apareix de sobte assassinada en la festa que Gerald dóna a casa seva. Aquest és el primer d'un seguit de fets, alhora extraordinaris i banals, que el lector anirà descobrint amb el seguiment minuciós de tot el que el protagonista fa, diu, sent i recorda en les hores que triga a acabar la celebració: la investigació de la policia, les altres morts, les persecucions sexuals, l'homenatge de la gent de teatre a l'actriu morta... Com ha dit la crítica, «La festa de Gerald» és «un relat policial alhora metafísic i còmic, un conte de Grimm, una tragèdia grega i una novel·la experimental, tot a la vegada». Aquest llibre, complex fins a límits sorprenents i summament enginyós, i acompanyat d'un nou pròleg de Laura Fernández, delectarà els lectors gràcies a la seva perícia narrativa, la seva intel·ligència i el seu sentit de l'humor. «Brillant, intel·ligent, lúcida, divertida fins a la rialla. Falten paraules per descriure aquesta novel·la esplèndida» Quim Monzó    «Robert Coover ha escrit un Hieronymus Bosch: la seva obra té el mateix aire de malson, la mateixa força hipnòtica, la mateixa implacabilitat, la mateixa bellesa. Una novel·la extraordinària». William H. Gass 

Robert Coover (Charles City, lowa, 1932), d'ençà de l'aparició de la seva primera novel·la-«The Origin of the Brunists» (1966)-, ocupa un lloc d'honor entre els narradors nord-americans. Ha viscut llargues temporades a Europa (a Anglaterra, a Itàlia, a Catalunya) i ha recorregut mig món com a lector de la seva obra i com a comentarista esportiu. Llibres com «Pricksongs & Descants» (1969), «The Public Burning» (1977) o «Spanking the Maid» (1982) l'han confirmat com un dels més sòlids exponents de la novel·la experimental anglosaxona.

Autoren/Hrsg.

Coover, Robert

Weitere Mitwirkende

Larios, Jordi

Leseproben

COMPTE AMB L’ART,

ÉS UN TRUC DE MÀGIA PER

FER DESAPARÈIXER EL MÓN!

UNA APROXIMACIÓ A LA NARRATIVA MUTANTMENT

ABSURDA DEL (GRAN), I ESMUNYEDÍS, (OH) (GRAN)

(GRANDÍSSIM), ROBERT COOVER

A «LA FESTA DE GERALD»

LAURA FERNÁNDEZ

UN. L’any és el 1986. L’any en què es va publicar , d’Stephen King, i en què Truman Capote va tornar, des de la tomba, a les llibreries amb la inacabada . També és l’any en què Mona Simpson va reobrir monumentalment el sempre malentès gènere de la amb el viatge d’una mare i una filla pels Estats Units en una història que anticipa el concepte de totèmica literatura sobre La Família Disfuncional que, anys després, faria de Jonathan Franzen el clàssic en el qual Simpson no es va convertir mai: (‘A qualsevol altre lloc’). El mateix any, Robert—Bob—Coover, el paio que va conèixer la seva dona, l’artista Pilar Sans Mallafré, a l’orxateria La Valenciana (, aquesta orxateria, la que es troba a Aribau amb Diputació, a Barcelona), on fins fa poc encara se’l podia veure de tant en tant, com un fantasma afortunadament , un impossible personatge propi que avancés, com les seves històries, en totes direccions i en totes alhora, va publicar la inclassificable, sàdica, atòmica (Oh, sí! Fragments! Fragments pertot arreu! Oh, ¿no és la vida fragment?), entremaliadament perversa . «Si Agatha Christie, en un malson induït per l’LSD, hagués imaginat una comèdia policíaca, i si Freud i els germans Marx l’haguessin representat en un teatre de revista, amb diàlegs addicionals de Beckett, escenografia de Dalí, càsting de Berger i Pynchon i programa escrit per Sartre, el resultat seria molt semblant a aquesta, uhm, ». Les paraules són de Michael Malone. L’escriptor, no l’entrenador de bàsquet. I, per descomptat, no va definir la novel·la de Coover com a , però podria haver-ho fet. Recordem-ho, estem parlant del 1986, un any en què la literatura postmoderna començava a ser, en el pitjor dels sentits, . ¿Per què? Oh, perquè la classe mitjana dels Estats Units havia tornat a , i era profundament sistèmica, afortunada, , no ineludiblement rebel, no necessàriament antiautoritària, no exuberantment múltiple, com ho era en l’època en la qual Robert—Bob—Coover, el paio que, sent encara un , la classe de que va lluitar a la guerra de Corea, on, encarregat de la biblioteca de la base, va descobrir Samuel Beckett i va saber quina classe d’escriptor volia ser quan tot allò acabés, va conèixer la seva futura dona a l’orxateria La Valenciana. I això fa del llibre que tens a les mans una petita (BOMBA), decidida a esclatar al bell centre de la vida acomodadament salvatge d’una societat on, com avui, el (JO), un (JO) majúscul, obscenament omnipresent, era l’arbre que impedia veure el bosc, o ¿què és sinó, com va dir un tal Masolino d’Amico, «una al·legoria de la descomposició d’una societat aparentment liberal i progressista, però en realitat abocada indecorosament i macabrament i cruelment als plaers més banals i superficials»? El tal Masolino no va dir que estigués abocada «indecorosament, macabrament i cruelment», però així és com ho està. Després de tot, estem parlant de la història d’una festa amb cadàver. Un cadàver que tant li fa a la resta. I que no serà l’únic. Però, oh, ¿que potser importa? L’única cosa que importa és continuar passant-s’ho d’allò més bé, ¿?

DOS. «Al començament ningú es va fixar en el cadàver», es diu, diu, el narrador poc, oh, en realitat fiable d’aquesta novel·la, el propi, el profundíssim—ell mateix, un univers de desesperadament i ingènuament feroç—. Heus aquí que, com a lectors, (, la novel·la és també una representació, la casa aparentment interminable d’en Gerald i la seva dona no és una altra cosa que un grapat d’escenaris i bambolines que se succeeixen vertiginosament i absurdament), assistim a la troballa del cadàver de Ros, l’admirada i sobretot actriu capaç de fer voluptuoses abraçades i de sexualment qualsevol amb despreocupació i autèntica i il·lusa passió, i tot seguit assistim a tota la resta, i tota la resta és una acumulació d’individus, aclaparadors universos en marxa, que es trepitgen els uns als altres. Hi ha en Vic, i hi ha la seva filla, la Sally Ann, la col·leccionista de pedaços amb missatge, l’encara verge anhelant de deixar de ser-ho—i deixar de ser-ho amb el Gerald—, i hi ha la Tania, la pintora maleïda que no pot deixar mai res a mig fer, i hi ha l’Alison, l’encantadora Alison, per la qual el Gerald ha , i a la qual intenta seduir sense remei, oh, i ella el desitja, el desitja també , per més que el seu marit no li tregui l’ull de sobre. I també hi ha en Knud i la Kitty, en Dickie, la Ginger i la Naomi—la Naomi i el seu incident al bany, la seva descomposició davant la Mort de Ros—, i per descomptat, hi ha en Roger, el marit de la Ros, un homenot irascible que porta massa temps havent de compartir la seva inexplicablement generosa—en tota mena d’afectes, sovint —dona, l’actriu, la també, sí, diva del porno. Ell és l’únic que crida, , incrèdul, dolgut, davant l’assassinat de la Ros, la sang al pit, que raja aterridora, imparable, però ¿qui, , és el culpable? Oh, tant se val, ¿? Però algú en deu ser el responsable! En Roger és un lleó, un lleó engabiat, , i la resta, la resta simplement assisteix a l’espectacle, al qual no triguen a incorporar-se un parell d’agents absurdament beckettians i un detectiu profundament i ridículament existencialista, un tal Nigel Pardew, que el primer que fa, en arribar, és demanar a un ancià, el senyor Draper—oh, també hi ha una parella d’ancians a la festa, i no fan altra cosa que parlar dels seus viatges arreu del món, del turisme de gent gran—, que aplegui els rellotges de tots els convidats—«A la meva edat, no em sobra el temps!», cantusseja el senyor Draper, i també: «Els rellotges, per favor! Perdeu el temps! Gràcies, gràcies! El vostre temps és el meu!»—, i, després d’examinar-los, arriba a la conclusió que l’assassinat podia haver-se produït mitja hora que ell i els agents arribessin al lloc dels fets. Sí, és llavors quan la novel·la abandona, encantada, en més d’un sentit, la realitat, i lliure, surt a la recerca de la .

TRES. Vaig llegir Robert Coover quan encara mirava de trobar la manera d’entrar al lloc del qual provindrien les històries que encara no havia escrit. I em va mostrar el camí. Era un camí ardorosament divertit, i . Va resultar una enlluernadora, i addictiva, il·luminació. La seva capacitat de destruir infinites possibilitats continua oculta a primera vista per a la narrativa , tan barroerament , tan rígida per moments, que tem desaparèixer davant l’acte polític i alhora extremament que la postmodernitat—literària—representa. Quan la història i la forma d’explicar-la el sistema, és a dir, quan el que s’explica i la manera com s’explica intencionadament i lúcidament el món, el creador li diu a aquest món que no és que no li agradi una de les coses que passen, oh, no és que no li agradi el sistema, una part, el , no. No li agrada en absolut. No li agrada l’ordre mateix, no li agrada el relat que es considera el relat únic. És fascinant la manera com Coover aconsegueix que les seves històries avancin, ja ho he dit, en totes direccions i en totes alhora, enfilades en una mena de cavallets maleïts—i plens de desitjablement necessàries i gairebé obscenes —on, com passa a l’enigmàtic relat de Philip K. Dick, «The Eyes Have It» (‘Particularitats dels ulls’), acaben apedaçades, esmicolades, reduïdes a la idea de amb un significat (com acaben a la història de Dick els éssers humans, reduïts a les seves parts, amb ulls que roden per la taula, mans que es donen i caps que es perden) que surt disparat en totes direccions. Llegir Coover és com assistir a un banquet de gegants de què és impossible fugir sense el pit cobert de sang, sang i decididament , tan intel·ligent i brutal com el seu agut, i mortífer, deliciosament demoníac, sentit de l’humor, de la ironia, d’una sàtira caníbal. Al cap i a la fi, en paraules del mateix Coover, ¿què és la vida sinó una caravana de falsificacions ?

Però potser hauríem d’haver començat pel...