Cyrulnik / Capdevila Diàlegs

1. Auflage 2017
ISBN: 978-84-16572-96-0
Verlag: Gedisa Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 112 Seiten

Ens passa de vegades amb els grans investigadors: reduïm la complexitat de la seva mirada sobre la condició humana a una sola gran idea. En el cas del neuropsiquiatre i psicoanalista Boris Cyrulnik, seria sens dubte la noció de resiliència. Però més enllà dels seus treballs fascinants sobre com afrontem el trauma, Cyrulnik ha anat elaborant tota una visió del món i del lloc que hi tenim que és interessant i inspiradora en si mateixa. Aquesta conversa -on van sorgint de manera natural qüestions ètiques, pedagògiques i epistemològiques- constitueix una introducció excel·lent al conjunt de la seva obra, i és alhora una exposició precisa de les seves idees filòsofiques, científiques i sobre la pròpia vida.

Boris Cyrulnik (Burdeos, 1937) es uno de los grandes referentes en la psicología moderna. Neurólogo, psicoanalista, psiquiatra y etólogo de formación, está considerado como uno delos padres de la resiliencia, es decir, la capacidad de las personas de sobreponerse a períodos de dolor emocional y a las situaciones adversas. Editorial Gedisa ha publicado algunas de sus obras más influyentes, como Los patitos feos (sobre la superación de los traumas infantiles), Me acuerdo (donde narra su experiencia resiliente escapando de los campos de concentración) y Las almas heridas (sobre los mecanismos de la memoria y su decisión de ejercer la psiquiatría). Carles Capdevila (Barcelona, 1965) es licenciado en filosofía, escritor, periodista y profesor de comunicación en la Universidad de Barcelona. De su larga andadura en los medios (prensa, radio y televisión) cabe destacar sus trabajos en Catalunya Radio y la fundación del Diari ARA.

Autoren/Hrsg.

Cyrulnik, Boris

Capdevila, Carles

Leseproben

U
Infantesa i memòria

CARLES CAPDEVILA: Vostè és neuropsiquiatre, fundador de l’etologia, un dels especialistes que ha treballat millor el concepte de resiliència, i un exemple personal de supervivència. En la seva vida professional s’ha desenvolupat a partir de la recerca d’explicacions per a una infantesa molt dura i difícil.

De petit va decidir que volia ser psiquiatre per comprendre la condició humana?

BORIS CYRULNIK: Als onze anys vaig decidir fer-me psiquiatre perquè vaig perdre la família durant la guerra, em van empresonar abans de complir els sis anys i em van condemnar a mort. Vaig comprendre que els nazis em volien matar. Em van ficar en un grup de jueus, érem mil set-centes persones, i només vam quedar dos supervivents. Em vaig amagar sota el cos d’una senyora que tenia ferides al ventre i s’estava morint. Em vaig amagar sota el seu cos. I com que gairebé tota la meva família havia desaparegut a Auschwitz, fins als onze anys no vaig anar mai a l’escola, perquè m’haurien assassinat, i vaig anar directament a l’institut. Vaig pensar que havia de ser psiquiatre per comprendre com era possible una bogeria semblant.

C. C. I avui ho comprèn?

B. C. No és pas la psiquiatria, el que ho pot explicar. La sociologia, la cultura, les novel·les, els cineastes, els periodistes, els humoristes, els filòsofs poden explicar aquesta tragèdia, o la reparació d’una tragèdia, però la psiquiatria no. I quan era petit em deia a mi mateix que allò era una bogeria. «Per què van matar la meva família? Per què van matar tanta gent? Per què m’han volgut matar?». Tenia sis anys, no havia tingut temps de cometre tants crims… Llavors vaigestudiar psiquiatria i em vaig fer psiquiatre. Vaig aprendre moltes coses, però la bogeria no pot explicar el nazisme, ni tampoc els conflictes del Pròxim Orient, o de França, i que s’estan estenent pel món. No és la psiquiatria el que pot explicar això, sinó els fabricants de relats, la cultura.

C. C. George Steiner està preocupat perquè la cultura no garanteix la bondat.

B. C. És com la llengua d’Isop, la cultura pot ser una meravella o un horror, és totes dues coses. Podem fer relats magnífics, obres de teatre i pel·lícules apassionants, i tot el contrari. Però penso que hi ha una explicació. Quan s’instaura una dictadura, només hi ha un discurs, el del cap. Pot tenir un objectiu religiós, ideològic, laic, científic… i a tots aquells que no pensen com dicta el cap, esdevé moralment correcte matar-los, deportar-los, torturar-los; és moral, és per al bé de la humanitat que es cometen crims contra la humanitat. Però quan hi ha més cultures, i podem passar de l’una a l’altra, quan les podem comparar, és una meravella. Quan podem fer la comparació entre diverses cultures del món, cadascuna pot ensenyar quelcom a la resta. Però quan només hi ha una cultura, és una tragèdia. Una cultura es vol imposar a l’altra i apareix el règim totalitarista, que a França l’hem conegut, i a Espanya també.

C. C. I a Alemanya.

B. C. El 1930 els jueus alemanys estaven enamorats de la cultura alemanya. Els jueus eren comerciants durant el dia i a la nit es tancaven dins dels guetos i llavors començava la festa: música, teatre, filosofia, literatura, comèdies musicals, etc. I Goethe i l’emperadriu Sissí es vestien i es feien tancar dins els guetos per divertir-se amb els jueus cada nit. El mateix va passar amb els jueus a Xangai. Quan els jueus fugien de Polònia, de Rússia i d’Alemanya, hi va haver 20.000 o 30.000 jueus que durant el dia treballaven i de nit s’esbargien. I avui dia a Israel passa exactament el mateix.

C. C. Parlem de la memòria, particularment de la memòria traumàtica. Vostè diu que el record reordenat dona coherència a la nostra vida.

B. C. Sí. La gent creu que la memòria és el retorn al passat, i no es tracta gens d’això. La memòria és la representació del passat. És a dir, que busquem en el nostre passat les imatges, les paraules, les escenes i els arguments que construeixen una representació del nostre passat. Si soc feliç, buscaré en el meu passat les imatges, les paraules i les situacions que expliquin la meva felicitat d’avui; i si soc infeliç, buscaré en el meu passat unes altres imatges, unes paraules i uns esdeveniments que expliquin per què avui no soc feliç. No menteixo i, no obstant això, tinc dos relats completament oposats. No menteixo perquè la memòria és intencional. Anem a cercar intencionalment en el nostre passat allò que pot donar coherència al que ens succeeix avui. A Me acuerdo o a La vida te llama, publicats per l’editorial Gedisa, i també en altres llibres, m’hi refereixo: quan em van detenir a França durant la Segona Guerra Mundial la policia francesa i l’exèrcit alemany, que havia matat la meva família —perquè soc jueu i em van condemnar a mort quan tenia sis anys i mig—, vaig fugir. Em va ajudar a escapar una infermera. De mil set-centes persones capturades per la policia i l’exèrcit alemany només vam quedar dos supervivents: una senyora i jo. Dos supervivents d’entre mil set-centes persones. Aquesta senyora havia rebut diversos cops de culata al ventre i sagnava, s’estava morint. Jo m’havia escapat però era un nen petit i no havia arribat gaire lluny. Una infermera em va veure i em va fer un senyal. Em vaig posar sota el cos d’aquella senyora moribunda. Ella va sobreviure i jo també. Tots els altres van morir a Auschwitz. Un dia vaig sortir per la televisió a Bordeus parlant d’un llibre meu i vaig explicar el que havia escrit. Llavors va trucar una senyora al programa i va dir: «No deu ser pas el petit Boris, a qui vaig ajudar a fugir el 1944?».

C. C. Va trobar la infermera?

B. C. La periodista em va donar el seu número de telèfon i vaig demanar un taxi per anar a veure la infermera, la senyora Descoubes. La senyora sota la qual em vaig amagar era espanyola, la senyora Blanché, que havia fugit d’Espanya i l’havien detingut a França, a Bordeus. Actualment tinc una relació d’amistat amb els seus fills i nets. Aleshores vaig anar a veure aquella altra senyora, la infermera Descoubes. Ja era gran, em va rebre molt amablement i li vaig dir: «Em recordo molt bé de vostè». Ens vam posar a parlar com a íntims amics després de quaranta anys, somrient, i li vaig dir: «Em recordo bé de vostè, la vaig trobar molt bonica, amb els seus cabells rossos». No va dir res i va anar a buscar una foto. Llavors vaig veure una foto seva de quan era una infermera jove, amb els cabells negres com l’atzabeja. En el meu record era rossa. Un misteri. Per què era rossa? Doncs per donar coherència al meu relat… Durant els anys de postguerra els nostres alliberadors eren nord-americans. Hi havia pel·lícules nord-americanes amb unes dones meravelloses, rosses i amb els ulls blaus. I ella era com les actrius de les pel·lícules nord-americanes. Però ella, la que em va salvar la vida, era morena amb els ulls negres.

C. C. Aleshores aquest relat de la seva infantesa el va ajudar encara que no fos veritat, encara que no fos la veritat fàctica. Pensa que això li donava certa coherència?

B. C. És així. Però no és cap mentida. És un reordenament de la memòria que dona coherència al meu record. La ficció no és cap mentida, és un reordenament dels records reals que proporcionen una representació quimèrica. En la quimera tot és veritat: ventre de brau, potes de lleó, ales d’àguila. Tot és veritat en la quimera perquè es tracta d’un animal imaginari. És ficció.

C. C. M’agradaria parlar del llibre Me acuerdo. Al principi del llibre vostè diu que parlar d’un mateix és molt difícil. Més difícil que parlar d’altres persones. Avui també li costa parlar de vostè mateix?

B. C. Sí; d’altra banda cal aclarir que no es tracta d’una autobiografia. En el sentit del que em preguntava abans, és un record verificat. Vull dir que vaig fer una investigació del que hi ha en la meva memòria, del que hi ha en la realitat i el que apareix en la memòria dels altres. No és el mateix, ni de bon tros. El que hi ha a la meva memòria no ho validen ni la realitat ni la memòria dels altres. Malgrat això, soc sincer. No es tracta d’una autobiografia, doncs. És una investigació sobre la meva memòria. Ja ho veu…

C. C. Tornar enrere fa mal?

B. C. No. Durant quaranta anys… Durant la guerra no havia de parlar, no podia dir el meu nom, durant la guerra. El nom de Boris Cyrulnik hauria revelat els meus orígens russos, ucraïnesos i polonesos. M’haurien detingut i ara seria mort. Aleshores em deien: «T’has de fer dir Jean Laborde». Era un nom francès, no era el meu nom. Tenia la sensació d’estar traint els meus pares. I quan després de l’alliberament vaig...