de Waal La llebre amb ulls d'ambre

Una herència oculta
1. Auflage 2012
ISBN: 978-84-7727-532-9
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 35, 384 Seiten

Reihe: D'un dia a l'altre

Més de dues-centes figuretes de fusta i d'ivori, cap d'elles més gran que una capsa de llumins, són l'origen d'aquest fascinant llibre en què Edmund de Waal descriu el viatge que han fet al llarg dels anys. Un viatge ple d'aventures, de guerra, d'amor i de pèrdua, que resumeix, en la història d'una família, la història d'Europa dels segles XIX i XX. Un text evocatiu i de gran bellesa que comença amb una petita llebre d'ulls d'ambre que es barreja amb les monedes dins d'una butxaca, i acaba, com tot autèntic viatge, amb el descobriment d'un mateix.

Edmund de Waal (Nottingham, 1964) és ceramista i les seves obres s'han exposat a diferents museus i col·leccions, entre ells el Victoria & Albert Museum i la Tate Britain. És professor de ceràmica a la Universitat de Westminster i viu a Londres.

Autoren/Hrsg.

de Waal, Edmund

Weitere Mitwirkende

Miró Jordana, Carles

Leseproben

1

«LE WEST END»

Un dia assolellat d’abril vaig sortir a trobar en Charles. El carrer de Monceau és un carrer llarg de París tallat pel gran bulevard Malesherbes, que es dirigeix cap al bulevard Pereire. És un turó de cases de pedra daurada, una sèrie d’hotels que juguen discretament amb motius neoclàssics, cadascun és un palau florentí menor amb la planta baixa de pedra d’aspecte rústic i un gran desplegament de caps, cariàtides i cartutxos. El número 81 del carrer de Monceau, l’Hôtel Ephrussi, on els meus van començar el seu viatge, és prop del cim del turó. Passo la central de Christian Lacroix i llavors, tot seguit, allà el tinc. Ara és, fet que aclapara força, el despatx d’unes assegurances mèdiques.

És completament bonic. De petit dibuixava edificis com aquest, em passava tardes tintant les ombres minuciosament perquè es veiessin bé el relleu i la profunditat de les finestres i els pilars. Hi ha alguna cosa de musical en aquesta mena d’elevació. Prens elements clàssics i proves de donar-los una vida rítmica: quatre pilars corintis s’alcen per marcar el ritme a la façana, quatre urnes massisses de pedra sobre el parapet, cinc pisos més amunt, vuit finestres d’amplada. El nivell del carrer és fet de grans blocs de pedra treballats perquè semblin erosionats. Hi passo pel davant un parell de vegades i, a la tercera, m’adono que hi ha la doble E de la família Ephrussi, una lletra d’esquena a l’altra, integrada en les reixes metàl·liques de sobre de les finestres del carrer, els circells de les lletres entren en els espais de l’oval. Amb prou feines es veu. Provo d’entendre aquesta rectitud i el que diu sobre la seva confiança. Abaixo el cap per entrar al passadís que dóna al pati, després passo per sota d’un altre arc que fa cap als estables de totxo vermell amb les habitacions dels servents a sobre: un agradable de materials i textures.

Un repartidor de pizzes a domicili en porta dues capses als asseguradors mèdics. La porta del vestíbul és oberta. Hi entro, l’escala de cargol puja com una espiral de fum que travessa la casa sencera, ferro colat negre i filigrana d’or que s’estiren cap a la claraboia del capdamunt. Hi ha una urna de marbre en una fornícula, rajoles de marbre blanques i negres. Uns executius baixen les escales, els talons ressonen fort sobre el marbre i jo em retiro amb incomoditat. ¿Com podria explicar a algú aquesta recerca idiota? Em quedo plantat al carrer, contemplo la casa i faig unes quantes fotos, mentre els parisencs que passen es disculpen i m’esquiven. Mirar cases és un art. S’ha de desenvolupar una manera de veure com un edifici s’assenta en el paisatge de camps o de carrers. S’ha de descobrir quant espai ocupa al món, quina quantitat de món desplaça. El número 81, per exemple, és una casa que desapareix astutament entre els edificis veïns: hi ha altres cases que són més grandioses i n’hi ha de més senzilles, però n’hi ha poques que siguin tan discretes com aquesta.

Miro a les finestres del segon pis, on en Charles tenia les seves habitacions; algunes donaven al carrer, just al davant de la casa més sòlidament clàssica de l’altra banda de la calçada, d’altres donaven al pati, a una vista de vessants de teulades amb urnes i xemeneies. Tenia una antecambra, dos salons—un dels quals el va convertir en estudi—, un menjador, dos dormitoris i una . Provo d’entendre-ho: ell i el seu germà Ignace devien tenir pisos contigus en aquella planta, i el seu germà gran Jules i la seva mare viuda, la Mina, devien viure a baix, en un pis amb els sostres alts i grans finestres i balcons en els quals, en aquell matí d’abril, hi havia uns quants geranis vermells de tija bastant alta en testos de plàstic. El pati de la casa era vidrat, segons els arxius municipals, però tot aquell vidre fa molt de temps que ha desaparegut. I hi havia cinc cavalls i tres carruatges en els antics estables que ara són una casa encantadora. M’agradaria saber si aquella quantitat de cavalls era l’adequada per a una família gran que volia fer la impressió correcta.

És una casa immensa, però els tres germans devien coincidir diàriament en aquelles escales de cargol negres i daurades, o es devien sentir els uns als altres quan el soroll del carruatge que posaven a punt al pati ressonava des del baldaquí vidrat. O potser es trobaven amics que passaven per davant de la seva porta mentre anaven cap al pis de dalt. Devien desenvolupar una manera de no veure’s els uns als altres, i de no sentir-se: viure tan a prop de la família no ha de ser gens fàcil, penso, reflexionant sobre els meus germans. Es devien entendre bé. Potser no tenien altre remei. Al capdavall, la feina la feien a París.

L’Hôtel Ephrussi era una casa familiar, però era també el quarter general parisenc d’una família en ascensió. Tenia el seu equivalent a Viena, l’enorme Palais Ephrussi a la Ringstrasse. Tant l’edifici parisenc com el vienès comparteixen un sentit teatral, de cara que es presentava al món. Tots dos es van construir el 1871 en zones noves i de moda: el carrer de Monceau i la Ringstrasse eren tan recents que estaven inacabats, desgavellats, plens de pols i de soroll dels edificis en construcció. Encara hi havia espais que s’inventaven a ells mateixos, que competien amb les parts més antigues de la ciutat amb els seus carrers més estrets, uns espais que eren ferotgement arribistes.

Si aquesta determinada casa en aquest determinat paisatge urbà sembla una mica teatral, és perquè es tracta d’una posada en escena intencionada. A París i a Viena, aquestes cases formaven part d’un pla familiar: la família Ephrussi «feia com els Rothschild». Igual que, a principis del segle XIX, els Rothschild havien enviat els seus fills i filles fora de Frankfurt perquè colonitzessin les principals ciutats europees, als anys cinquanta del segle XIX l’Abraham de la meva família, en Charles Joachim Ephrussi, havia planejat la seva expansió a partir d’Odessa. Com a veritable patriarca, va tenir dos fills del seu primer matrimoni, l’Ignace i en Léon. I quan, amb cinquanta anys, es va tornar a casar va continuar procreant: dos fills més, en Michel i en Maurice, i dues filles, la Thérèse i la Marie. Aquests sis fills havien d’arribar a ser financers o emparentar per matrimoni amb oportunes dinasties jueves.

Odessa era una ciutat dins de la Zona de Residència, una regió situada a la frontera occidental de l’Imperi rus on als jueus els permetien viure. Era una ciutat famosa per les sinagogues i per les escoles rabíniques, rica en música i literatura, un imant per als empobrits jueus de Galítzia. També era una ciutat que cada dècada duplicava la seva població, en què es barrejaven els jueus, els grecs i els russos, una ciutat poliglota plena d’especulació i de comerciants, amb uns molls que anaven plens d’espies i d’intrigues, una ciutat que volia treure profit de tot. En Charles Joachim Ephrussi havia transformat en una gran empresa un petit negoci de comerç de gra quan es va apoderar del monopoli del blat. Comprava el gra als intermediaris, que el transportaven amb carros per les carreteres plenes de sots des de l’abundant terra negra d’Ucraïna, on hi havia els camps de blat més grans del món, fins als magatzems del port d’Odessa, des d’on s’exportava travessant el mar Negre, remuntant el Danubi o pel Mediterrani.

Cap al 1860 la família havia esdevingut el principal exportador de cereals del món. A París, James de Rothschild era conegut com , el Rei dels Jueus. Els Ephrussi eren , els Reis del Blat. Aquests jueus tenien escut d’armes: una panotxa de blat de moro i un vaixell heràldic, amb tres pals i totes les veles desplegades. La seva divisa, «», es desplegava per sota de l’embarcació: ‘Som irreprotxables. Podeu confiar en nosaltres’.

El pla director era desenvolupar aquesta xarxa de contactes i finançar projectes molt ambiciosos: ponts que creuessin el Danubi, línies fèrries que travessessin Rússia i França, molls i canals. Ephrussi et Cie. Passarien de ser una empresa que comerciava amb molt èxit amb matèries primeres a ser una empresa de finances internacional. Es convertirien en un banc. I cada tracte útil aconseguit amb un govern, cada operació amb un arxiduc empobrit, cada client que contreia una obligació seriosa amb la família seria un pas cap a una respectabilitat més gran, un pas més lluny d’aquells carros de blat que grinyolaven venint d’Ucraïna.

El 1857 els dos germans més grans i les seves famílies van deixar Odessa per instal·lar-se a Viena, la capital de l’extensíssim Imperi dels Habsburg. Van comprar una casa enorme al centre de la ciutat i durant deu anys va ser la llar d’una població canviant d’avis, fills i néts mentre la família feia de llançadora entre les dues ciutats. A un dels fills, el meu rebesavi Ignace, instal·lat a Viena, li va tocar la feina de manejar el negoci dels Ephrussi dins de l’Imperi austrohongarès. A continuació va venir París: en Léon, el fill més gran, va ser l’encarregat d’establir la família i els seus negocis a la capital de França.

Estic plantat davant del post d’avançada d’en Léon en un turó de color de mel al vuitè . De fet, estic repenjat contra la casa del davant i pensant en aquell...