Edo Basté / Blanch Gelabert / Anton Rosera El joc a la primera infància

1. Auflage 2017
ISBN: 978-84-9921-838-0
Verlag: Ediciones Octaedro
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 184 Seiten

Reihe: Recursos

Tothom destaca la importància del joc; tot i així, a la pràctica, es tenen reticències a confiar que quan un infant juga, aprèn de manera significativa. Aquest llibre està escrit per professionals amb anys d'experiència en el camp de l'educació que comparteixen les seves mirades disciplinàries sobre el joc. Els 17 autors d'aquesta obra, convençuts de la gran importància del joc en el desenvolupament i l'aprenentatge en les primeres edats, exposen i argumenten, partint de la investigació i de l'experiència professional, per què el joc és tan fonamental dins i fora de l'escola. Aquest llibre pot ser una eina molt útil tant per als estudiants de mestre com per als professionals i les famílies. L'estudiant de mestre hi trobarà connexions amb la major part d'assignatures que cursarà durant els seus estudis. Però també s'hi inclouen propostes i reflexions per anar més a fons des de cada àrea, així com suggeriments d'activitats de mestres en actiu, que poden ser d'interès per a professionals dels àmbits de l'educació, la psicologia, la pedagogia, l'educació social, les activitats de lleure, i qualsevol persona que estigui en contacte amb infants.

Mequè Edo (Sabadell, 1959) és mestra, pedagoga i professora investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona. Doctora en Didàctica de la Matemàtica, va ser coordinadora del grau d'Educació Infantil de la UAB del 2008 al 2014. Actualment és directora del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de les Ciències Experimentals. Sílvia Blanch (Barcelona, 1973) és psicòloga clínica i professora investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona. Doctora en Psicologia de l'Educació, des del 2014 és coordinadora del grau d'Educació Infantil de la UAB. És formadora, supervisora d'equips i assessora psicopedagògica d'infants i famílies. Montserrat Anton (Terrassa, 1951) és mestra d'Educació Infantil i professora investigadora del Departament de Didàctica de l'Expressió Musical, Plàstica iCorporal a la Universitat Autònoma de Barcelona. Doctora en Ciències de l'Educació, fou vicedegana a la FCE del 2002 al 2008 i directora de l'ICE-UAB del 2008 al 2014.

Autoren/Hrsg.

Edo Basté, Maria Mercè

Blanch Gelabert, Sílvia

Anton Rosera, Montserrat

Leseproben

1. Una proposta de joc cooperatiu per a nens i nenes d’Educació Infantil

Maite Garaigordobil

Introducció

En aquest capítol es presenta un programa de joc adreçat a nens i nenes d’Educació Infantil (4-6 anys) que ha estat avaluat experimentalment: el programa Joc 4-6 anys (Garaigordobil, 2007). El programa d’intervenció s’estructura en jocs cooperatius i creatius, i té com a finalitat estimular el desenvolupament social i afectivoemocional i la creativitat infantil. En primer lloc, s’exposa la fonamentació teòrica de la proposta, després es descriu el programa de joc cooperatiu i finalment s’informa dels resultats de l’estudi que va avaluar-ne els efectes en diversos factors del desenvolupament infantil.

Fonamentació teòrica de la proposta d’intervenció

Aquesta proposta d’intervenció es fonamenta teòricament sobre les conclusions que es deriven dels estudis que s’han fet sobre el joc infantil, i des dels quals s’ha confirmat que el joc, aquesta activitat per excel·lència de la infància, és una activitat vital i indispensable per al desenvolupament humà, ja que contribueix de manera rellevant al desenvolupament psicomotor, intel·lectual, social i afectivoemocional (Garaigordobil, 2003; Piaget, 1945/1979; Vigotski, 1933/1982; Wallon, 1941/1980).

Què defineix el joc infantil? Què el diferencia del que no és joc? Quin concepte de joc hi ha subjacent a aquesta proposta d’intervenció? Des d’aquesta línia d’intervenció psicoeducativa s’emfatitzen cinc elements definitoris del joc:

• El joc sempre és una font de plaer, el plaer és una característica per antonomàsia del joc i, si no hi ha plaer, no és joc.
• El joc és llibertat, ja que la característica psicològica principal del joc és que es produeix sobre un fons psíquic general caracteritzat per la llibertat d’elecció. És el paradigma de l’autodecisió, d’allò no coercitiu. El joc és una activitat voluntària, triada lliurement i no admet imposicions externes. El nen s’ha de sentir lliure per actuar com vulgui, lliure de triar el personatge que vol representar, els mitjans amb els quals ho vol fer, lliure de decidir el que representaran els objectes…
• El joc sobretot és un procés, el joc és una finalitat sense fi, les seves motivacions i metes són intrínseques, i, si entra l’utilitarisme o esdevé un mitjà per assolir un objectiu, perd el caràcter de joc.
• La ficció és un element constitutiu del joc, jugar és fer el «com si» de la realitat, tenint consciència d’aquesta ficció; per tant és l’actitud no literal, el tractament no literal d’un recurs (fer servir un pal com a cavall, una cullera com a avió…) el que permet al joc ser joc.
• El joc és una activitat seriosa, perquè és una prova per a la personalitat infantil; pels encerts en el joc els nens i les nenes eleven la seva autoestima, i és que és un mecanisme d’autoafirmació de la personalitat infantil, així com ho és la feina per a l’adult.

Des del punt de vista del desenvolupament psicomotor, el joc potencia el desenvolupament del cos i dels sentits. La força, el control muscular, l’equilibri, la percepció i la confiança en l’ús del cos són presents en les activitats lúdiques i s’incrementen amb la pràctica. Gràcies als jocs de moviment que nens i nenes fan des dels primers anys (jocs amb el cos, amb els objectes i amb els altres), construeixen esquemes motors simples que s’exerciten en repetir-los; progressivament es van perfeccionant, integrant els uns amb els altres, i van guanyant complexitat. Aquests jocs fomenten el desenvolupament de les funcions psicomotrius, és a dir, de la coordinació motriu i l’estructuració perceptiva.

Gràcies als jocs de moviment com ara jugar amb la pilota, amb els cèrcols, amb les xanques, amb patins, enfilar-se als arbres, córrer darrere el company, rebolcar-se, llançar pedres, construir amb blocs de fusta, fer figures amb fang o plastilina, jugar amb la corda, amb la goma, amb els gronxadors, amb els tricicles, les bicis…:

• Descobreixen sensacions noves.
• Coordinen els moviments del seu cos, que progressivament esdevenen més precisos i eficaços (coordinació dinàmica global, equilibri…).
• Estructuren la representació mental de l’esquema corporal, l’esquema del seu cos.
• Exploren les seves possibilitats sensorials i motores, i amplien aquestes capacitats.
• Es descobreixen a si mateixos en l’origen de les modificacions materials que provoquen quan modelen, construeixen…
• Van conquerint el seu cos i el món exterior.
• Obtenen un plaer intens.

Des del punt de vista del desenvolupament intel·lectual, el joc estimula les capacitats del pensament i la creativitat. Els estudis que han analitzat les connexions entre el joc i el desenvolupament intel·lectual permeten concloure que:

• El joc és un instrument que desenvolupa les capacitats del pensament. Primer estimula el pensament motor, després el pensament simbòlic representatiu i, més tard, el pensament reflexiu, el raonament.
• El joc és una font d’aprenentatge que crea zones de desenvolupament potencial.
• El joc és un estímul per a l’atenció i la memòria, que s’amplien al doble.
• El joc fomenta el descentrament cognitiu, perquè en el joc els nens van i vénen del seu paper real al rol, i a més han de coordinar diferents punts de vista per organitzar el joc.
• El joc origina i desenvolupa la imaginació, la creativitat. El joc sempre és una activitat creadora, un treball de construcció i creació; fins i tot quan els nens juguen a imitar la realitat la construeixen internament. És un banc de proves on experimenten diverses formes de combinar el llenguatge, el pensament i la fantasia.
• El joc estimula la discriminació fantasia-realitat. En el joc fan accions simbòlicament que tenen conseqüències diferents de les que tindrien a la realitat, i això és un contrast fantasia-realitat.
• El joc potencia el desenvolupament del llenguatge. D’una banda hi ha els jocs lingüístics (des de les vocalitzacions del nadó als embarbussaments, les cançons…). De l’altra, el fet que per jugar l’infant necessita expressar-se i comprendre, anomenar objectes… Això obre un enorme camp d’expansió lingüística, sense desestimar el fet que els personatges impliquen formes de comportament verbal, la qual cosa comporta un aprenentatge lingüístic.
• La ficció del joc és una via de desenvolupament del pensament abstracte. Els jocs simbòlics inicien i desenvolupen la capacitat de simbolitzar, que és a la base de les pures combinacions intel·lectuals. En el joc simbòlic es produeix per primera vegada una divergència entre allò semàntic (cavall) i visual (pal) i per primera vegada s’inicia una acció que deriva del pensament (cavalcar) i no de l’objecte (colpejar). I aquesta situació fictícia és un prototip per a la cognició abstracta.

Des del punt de vista de la sociabilitat, el joc és un important instrument de comunicació i socialització. El joc és un dels camins pels quals els nens i les nenes s’incorporen orgànicament a la societat a la qual pertanyen. A partir de les investigacions que han analitzat les contribucions del joc al desenvolupament social sabem que en els jocs de representació (que els nens fan des d’una edat primerenca i en els quals representen el món social que els envolta):

• Els infants descobreixen la vida social dels adults i les regles amb què es regeixen aquestes relacions.
• Es comuniquen i interactuen amb els seus iguals i amplien la seva capacitat de comunicació.
• Desenvolupen de manera espontània la capacitat de cooperar (donar i rebre ajuda per contribuir a un fi comú).
• Evolucionen moralment, ja que aprenen normes de comportament.
• Es coneixen a si mateixos formant el seu jo social a través de les imatges que reben de si mateixos per part dels seus companys de joc.

En relació amb els jocs de regles (jocs intel·lectuals de taula com el parxís, el joc de l’oca…, jocs sensoriomotors amb regles objectives, etc.), els estudis conclouen que provoquen un aprenentatge d’estratègies d’interacció social, faciliten el control de l’agressivitat, i impliquen un exercici de responsabilitat i democràcia. I, dels jocs cooperatius (jocs que impliquen donar i rebre ajuda per contribuir a una finalitat comuna), s’ha evidenciat que:

• Promouen la comunicació, augmenten els missatges positius entre els membres del grup i disminueixen els missatges negatius.
• Incrementen les conductes prosocials (ajudar, cooperar, compartir…) i les conductes assertives en la interacció amb iguals.
• Disminueixen conductes socials negatives (agressivitat-tossuderia, apatia-retraïment, ansietat-timidesa…).
• Potencien la participació en activitats de classe i la cohesió grupal, de manera que milloren l’ambient o clima social d’aula.
• Milloren el concepte d’un mateix i dels altres.

Des del punt de vista del desenvolupament afectivoemocional, el joc és un...