Ellison Un home invisible

1. Auflage 2012
ISBN: 978-84-7727-529-9
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 14, 624 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

'Un home invisible' és una obra clau de la literatura nord-americana que ha captivat els lectors des de la seva aparició l'any 1952. Primera novel·la d'un autor fins aleshores desconegut, va assolir ràpidament un èxit popular enorme, i va rebre el Premi Nacional de Literatura de ficció, fets que van convertir Ralph Ellison en un dels escriptors més rellevants del segle XX. 'Un home invisible' és un tour de force enginyós i apassionat. El protagonista anònim de la novel·la'una de les primeres que planteja el conflicte racial des del punt de vista dels negres'és un jove del sud dels Estats Units que es trasllada al nord en ser expulsat de la universitat per a negres on estudia. A Nova York sortirà de l'anonimat, es lliurarà a la missió de lluitar pels drets de la seva comunitat i s'erigirà en un dels seus portaveus, per acabar finalment sucumbint davant la violència i la confusió, mancat de veu i convertit en un home invisible.

Ralph Ellison (Oklahoma City, 1914 - Nova York, 1994) és considerat un dels escriptors nord-americans més importants de la postguerra. A més de la novel·la Un home invisible (1952), l'única que va publicar en vida, va escriure les col·leccions d'assaigs Shadow and Act (1964) i Going to the Territory (1986). Pòstumament van aparèixer Flying Home, and Other Stories (1996) i la seva segona novel·la, inacabada, Juneteenth (1999).

Autoren/Hrsg.

Ellison, Ralph

Weitere Mitwirkende

Udina Abelló, Dolors

Leseproben

CAPÍTOL 1
La cosa ve de lluny, potser uns vint anys. M’havia passat tota la vida buscant alguna cosa i, anés on anés, sempre algú intentava dir-me què era. Jo acceptava les respostes que em donaven, tot i que sovint es contradeien l’una amb l’altra i fins i tot eren internament contradictòries. Era un ingenu. Em cercava a mi mateix i feia a tothom, excepte a mi, preguntes que només jo podia contestar. Em va costar molt temps i moltes decepcions doloroses arribar al convenciment que tots els altres semblen tenir des del moment que neixen: que no sóc ningú sinó jo mateix. Primer, però, vaig haver de descobrir que sóc un home invisible! I, malgrat tot, no sóc un fenomen de la naturalesa, ni de la història. El meu destí va quedar marcat, independentment del que passés (o no passés) després, fa vuitanta-cinc anys. No m’avergonyeix que els meus avis fossin esclaus. Només m’avergonyeix haver-me’n sentit avergonyit durant un temps. Fa uns vuitanta-cinc anys que els van comunicar que eren lliures, que quedaven units als altres ciutadans del país que pertanyien al bé comú, i que, pel que feia a la societat, eren tan independents com els dits de la mà. I ells s’ho van creure. I se’n van alegrar. Van quedar-se al seu lloc, van treballar molt i van educar el meu pare per fer el mateix. Aquí, però, em refereixo a l’avi. Era un vell estrany, el meu avi, i diuen que m’hi assemblo. Va ser ell qui va causar el problema. Des del llit de mort, va cridar el pare i li va dir: «Fill, quan me n’hagi anat, vull que tu continuïs la lluita. No t’ho he dit mai, però la nostra vida és una guerra i jo he estat un traïdor cada dia que he viscut, un espia en territori enemic d’ençà que vaig lliurar el meu fusell en temps de la Reconstrucció. Has de viure amb el cap a la boca del lleó. Has d’aclaparar-los dient sempre que sí, has de soscavar-los amb somriures, has de donar-los la raó fins que morin i es destrueixin, has de deixar que s’ho empassin tot fins que vomitin o explotin». Tots van pensar que el vell havia perdut el cap. Havia estat el més submís dels homes. Van fer sortir els nens més petits de l’habitació, van ajustar els porticons i van abaixar tant la flama del llum que el ble espetarregava com l’alè del vell. «Ensenyeu-ho als joves», va xiuxiuejar amb violència, i després va morir. La família estava més alarmada per aquestes últimes paraules que per la mort de l’avi. Va ser tan gran l’angoixa que van causar aquestes paraules, que era com si no s’hagués mort. Em van advertir categòricament que oblidés el que havia dit i, de fet, és la primera vegada que en parlo fora de l’àmbit familiar. Tot i això, van tenir un efecte increïble en mi. Mai no vaig saber ben bé què havia volgut dir. L’avi era un vell tranquil que no buscava mai brega, i en canvi, al llit de mort, s’havia qualificat de traïdor i espia i havia considerat la seva submissió com una activitat perillosa. Tot això em va produir una perplexitat constant que romania sense resposta al fons del meu pensament. I sempre que les coses m’anaven bé, recordava l’avi i em sentia culpable i incòmode. Era com si seguís el seu consell a desgrat meu. I, per acabar-ho d’adobar, tothom m’estimava per això. Rebia lloances dels homes més purs de la ciutat. Se’m considerava un exemple a imitar, com ho havia estat el meu avi. I el que em desconcertava era que el vell hagués definit aquest comportament com una traïció. Quan lloaven la meva conducta, en certa manera em sentia culpable de fer una cosa que en realitat anava contra els desigs dels blancs, que si se n’adonessin voldrien que la meva actuació fos ben bé la contrària, que fos malhumorat i mesquí, i que això era realment el que volien, tot i que s’enganyaven i es pensaven que volien que actués com havia actuat. Em feia por que algun dia em consideressin un traïdor i que això em portés a la perdició. Tot amb tot, em feia més por actuar d’una altra manera, perquè no els agradava gens. Les paraules del vell eren com una maledicció. El dia que em vaig llicenciar vaig fer un discurs solemne en el qual vaig demostrar que la humilitat era el secret, de fet, l’essència mateixa del progrés. (No és que ho cregués—¿com podia creure-ho, després de les paraules de l’avi?—, només em semblava que funcionava). Va ser un gran èxit. Tothom em va lloar i em van convidar a fer el discurs en una reunió dels principals dirigents blancs de la ciutat. Era un triomf per a tota la comunitat. La reunió va tenir lloc a la principal sala de ball de l’hotel més important. Quan hi vaig arribar, vaig descobrir que s’hi celebrava una trobada il·legal d’homes, i em van dir que, ja que hi era, participés a la batalla reial que havien de lliurar alguns dels meus companys d’escola com a part de l’espectacle. La batalla reial era la primera atracció. Hi eren presents tots els peixos grossos de la ciutat que, vestits amb esmòquing, engolien plats freds, bevien cervesa i whisky i fumaven cigars. Era una gran sala de sostre alt. Les cadires estaven disposades en fileres perfectes a tres bandes d’un ring de boxa desmuntable. El quart costat era obert i revelava un espai resplendent de terra polit. Jo, per cert, tenia bastants recels sobre la batalla reial. No és que no m’agradés lluitar, però no m’agradaven gaire els companys que hi havien de participar. Eren nois resistents que no semblaven haver de suportar la maledicció de cap avi. Ningú no podia dubtar de la seva resistència. I, a més a més, jo sospitava que la participació en una batalla reial podia restar dignitat al meu discurs. En aquells dies previs a la invisibilitat, em veia a mi mateix com un Booker T. Washington en potència. Val a dir que jo tampoc no queia gaire bé als altres nois, i ells eren nou. En certa manera em sentia superior, i no m’agradava veure’ls tots atapeïts a l’ascensor del servei. Tampoc no m’agradava ser-hi. De fet, mentre l’ascensor anava pujant i deixàvem enrere les plantes il·luminades amb calidesa, em van dirigir unes paraules per fer-me saber que la meva participació en el combat havia motivat que un amic seu es quedés sense feina aquella nit. Ens van fer sortir de l’ascensor i vam travessar una sala rococó fins a una avantsala i ens van dir que ens poséssim la roba de combat. Ens van donar a cadascun un parell de guants de boxa i ens van fer passar a la gran sala emmirallada, a la qual vam entrar mirant amb cautela al nostre voltant i parlant amb xiuxiueigs, no fos cas que se’ns sentís accidentalment per sobre el brogit de la sala. L’aire estava emboirat de fum de cigar. I el whisky ja començava a fer efecte. Em va xocar veure alguns dels homes més importants de la ciutat mig marejats. Hi eren tots: banquers, advocats, jutges, metges, caps de bombers, professors, comerciants. Fins i tot un dels pastors més famosos. Al davant passava alguna cosa que no vèiem. Un clarinet vibrava sensualment i els homes s’aixecaven i anaven cap endavant amb ànsia. Formàvem un grup petit i compacte, tots apilats, els torsos nus tocant-se i resplendint de suor; mentre que allà al davant els peixos grossos estaven cada cop més excitats per alguna cosa que nosaltres encara no podíem veure. De cop i volta vaig sentir el director de l’escola, que era qui m’havia dit que hi anés, que cridava: —Portin els llustrats, senyors! Portin els llustrats! Ens van guiar cap al davant de la sala de ball, on encara feia més olor de tabac i de whisky. Després ens van empènyer a cadascú al seu lloc. Vaig estar a punt de pixar-me als pantalons. Ens va envoltar un mar de cares, algunes hostils, d’altres divertides, i al centre, mirant-nos, hi havia una rossa magnífica: totalment nua. El silenci era absolut. Vaig sentir una ràfega d’aire fred que em va gelar. Vaig mirar de fer-me enrere, però hi havia gent pertot, al meu darrere i al meu voltant. Alguns nois s’estaven allà drets amb el cap cot, tremolant. Sense cap raó, vaig sentir una onada de culpa i de temor. Em petaven les dents, tenia pell de gallina, em tremolaven els genolls. Tanmateix, m’hi sentia molt atret, i vaig mirar malgrat tot. Encara que el preu de mirar hagués estat la ceguesa, hauria mirat. Tenia els cabells grocs com els d’una d’aquelles nines de col·leccionista, la cara molt empolvorada i pintada, com formant una màscara abstracta, els ulls enfonsats i les parpelles tenyides de blau, del color de les anques del babuí. Vaig sentir un desig d’escopir-li al damunt mentre els meus ulls recorrien lentament el seu cos. Tenia els pits ferms i rodons com les cúpules dels temples indis, i jo era prou a prop per veure la fina textura de la pell i les gotes de suor perlada que resplendien com rosada al voltant dels mugrons erectes i vermellosos dels seus pits. Tot d’una i al mateix temps volia fugir corrent de l’habitació, que se m’empassés el terra, o acostar-m’hi i resguardar-la dels meus ulls i dels dels altres amb el meu cos; sentir les cuixes toves, acariciar-la i destruir-la, estimar-la i matar-la, amagar-me d’ella i al mateix temps acariciar-li allà on sota la petita bandera americana tatuada a la panxa les seves cuixes formaven una V majúscula. Tenia la percepció que de tot el que hi havia a la sala només em veia a mi amb els seus ulls impersonals. I aleshores es va posar a ballar, un moviment sensual i lent; l’envoltava el fum d’un centenar de cigars com el més fi dels vels. Semblava una au blanca embolicada amb vels que em cridava des de la superfície agitada d’un mar gris i amenaçador. Em sentia transportat. Després vaig adonar-me del clarinet que...