Esquirol L'escola de l'ànima

De la forma d'educar a la manera de viure
1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-7727-689-0
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 46, 192 Seiten

Reihe: Assaig

«L'escola de l'ànima» és una invitació fascinant per descobrir, partint dels fonaments de l'educació, l'horitzó d'una vida madura, fecunda i espiritual. Pas a pas, les realitats que anomenen paraules com «lloc», «ensenyament», «companyia», «atenció», «món», «cura», «contemplació», «creació»... van il·luminant el camí amb llum pròpia i ens descobreixen nous sentits: cada ésser humà se'ns revela com a origen, i la trobada, com «una ànima que toca una altra ànima». Una vegada més, Josep Maria Esquirol, a la seva recerca de l'essència de les coses, ens planteja una proposta lluminosa i esperançadora en temps de desorientació, una conspiració singularíssima, «l'orde filosòfic de l'amor». «A L'escola de l'ànima, Esquirol es fica a la pell de l'educador en un assaig filosòfic que també és poètic. Cada cop pensa més plàsticament: amb la paraula viva, com si conversés amb el lector. T'embolcalla amb idees que són com carícies. Moltes de les seves sentències poden ser llegides com versos aforístics, belles incitacions a la reflexió». Ignasi Aragay, Ara Cada nou llibre de Josep Maria Esquirol constitueix una aportació singular, valuosa, que referma la seva filosofia de la proximitat. L'escola de l'ànima és un assaig molt ben escrit, que, malgrat que no es proposa de dir coses noves, en sosté de fonamentals. I això mateix ja resulta ben nou, i fins revolucionari». Jordi Llavina, La Vanguardia «Llegir Esquirol, la manera com es meravella per coses que moltes vegades ens passen desapercebudes, és reconciliar-se una mica amb el món». Anna Guitart, Ara «Esquirol ens presenta una proposta esperançadora en temps desorientats». Lluís Foix, La Vanguardia «Josep Maria Esquirol desmenteix que les institucions educatives hagin d'estar al servei de la societat». Sergi Dòria, ABC «Un llibre singular i extraordinari. Molt recomanable». Biel Mesquida, Diario de Mallorca

Josep Maria Esquirol és catedràtic de filosofia de la Universitat de Barcelona, on imparteix classe de filosofia contemporània i dirigeix el grup de recerca Aporia, dedicat a la relació entre la filosofia i la psiquiatria. Ha publicat més d'un centenar d'articles en revistes especialitzades i una dotzena de llibres. Especialment a «La resistència íntima» (Quaderns Crema, 2015)-que va rebre els premis Ciutat de Barcelona i Nacional de Ensayo-, juntament amb «La penúltima bondat» (Quaderns Crema, 2018) i «Humà, més humà» (Quaderns Crema, 2021), traduïts a l'italià, el portuguès, l'anglès i l'alemany, l'autor ha articulat la seva «filosofia de la proximitat». En aquesta editorial també s'ha publicat «L'escola de l'ànima» (2024).

Autoren/Hrsg.

Esquirol, Josep Maria

Leseproben

NOTES INTRODUCTÒRIES
Hi ha casa perquè hi ha intempèrie. I la intempèrie demana empara. Hi ha escola perquè hi ha món. I el món demana atenció. Hi ha casa i hi ha escola perquè, en l’empara i en l’atenció, cadascú pot fer camí i madurar, per donar fruit. ¿Quina mena de fruit? De més casa i de més món. Vet aquí l’humà: qui ha de fer el seu camí de la vida en el camí del món. Qui ha de formar-se i madurar en la proximitat dels altres i en el veïnatge estret amb les coses del món. Sí, el món se’ns manifesta. Però cal atenció. Com més atenció, més manifestació de les coses del món i més maduració de l’ànima. La porta de l’escola és oberta. Per a tothom, de qualsevol edat. A dins hi ha algú. Potser algú com aquell vell que havia estat esclau i que després ensenyava als altres a ser lliures, a fer el bé i a gaudir de la festa del món. La porta és oberta. A dins, no hi ha ni parets ni sostre. Hi ha amplitud, i unes fileres ben curioses: de núvols i de lletres, de nombres i d’eines, d’ocells i de somnis… Una escola de debò és un lloc on s’entrena l’atenció a les coses del món i als altres. Pot portar el nom d’escola o no portar-lo. Es pot tractar d’una escola de primària en un poblet del Mediterrani, o d’un monestir budista a les muntanyes del Tibet; de l’escola que tenia Epictet a Nicòpolis fa dos mil anys, o del que passa avui, malgrat tot, en alguna de les aules universitàries. Atès que el cultiu de l’atenció és sempre oportú i beneficiós, hi podria haver—hi hauria d’haver—escola tota la vida. Sobretot si es té present que hi ha coses que es fan esperar, com ara una revelació del món, que acostuma a arribar al cap dels anys. L’acció de prestar atenció i d’estudiar—que és l’atenció reiterada—, tot i que té sentit per si mateixa, suscita creixement, més maduresa i, de mica en mica, l’articulació d’una resposta. La vida humana és una resposta inacabable. A l’escola pot produir-se una trobada que, justament perquè dóna confiança, dóna també un bon impuls. Educar és ajudar a esbossar alguns dels traços d’aquesta resposta. Senzill de dir: educar té a veure amb el fet d’indicar i iniciar el camí que du cap a la maduresa. I ¿què és la maduresa? Doncs, també és senzill de dir: donar fruits. Tot ésser viu tendeix a la maduresa. Però, principalment, i d’una manera especialíssima, l’humà, perquè ben aviat se sap vingut a la vida, i mortal. L’educació té a veure amb el procés de maduració de les persones i, per tant, amb el fet de donar fruits. Però, llavors, cal demanar: ¿de quina classe és el fruit principal? I, després, ¿què el fa madurar? Descobrir el gust d’aquest fruit i els elements més apropiats per al seu cultiu és anar trobant el sentit de l’educació. El fruit madur acostuma a ser dolç. Bona pista. I d’això en podem estar ben segurs: la quinta essència de l’educació o bé ha de coincidir o bé, almenys, ha d’estar estretament relacionada amb la de la vida. Ara bé, la quinta essència de la vida, de la vida humana, és la claredat i la calidesa. Parell indissociable que també pot dir-se d’una altra manera: la no indiferència. Com veurem, aquest concepte, arrel única de la dimensió cognitiva i de la moral, conté tot un programa educatiu. La no indiferència és el cultiu del llindar. La no indiferència és el cultiu de la trobada. La no indiferència és el cultiu de l’origen. La no indiferència és el cultiu de l’atenció. La no indiferència és el cultiu de la forma. La no indiferència és el cultiu de la bondat. En resum: la no indiferència és el cultiu de la vida espiritual i comunitària. L’amenaça ve de la indiferència: és l’amenaça de la inhumanitat, de la fredor, de la insensibilitat, de la foscor, de la confusió i de tota mena de totalitarisme. Que l’escola tingui a veure amb l’educació, i amb l’ensenyament, i amb la trobada, en fa necessàriament una benedicció: un lloc i un gest que fan bé. Això serà oportú subratllar-ho de diverses maneres, però per damunt de tot repetint que l’escola de debò refusa qualsevol ombra de violència. L’acció d’educar es dóna en el si del nostre món, dels nostres afores. I aquí, als afores, la desolació prové principalment—encara que no només—de les tones de sofriment que els humans hem estat i som capaços d’infligir a d’altres humans. L’educació no pot ser aliena a aquest envaïment tan pertorbador i persistent de la barbàrie. Per això, la primera determinació és negativa: sobretot, no incrementar l’infern. Determinació negativa equivalent al «no mataràs» bíblic i al «no fer mal» socràtic. Anar amb compte de no fer mal ja és fer bé. La qual cosa significa estar despert i, potser, tenir com a referent alguna de les incomptables bones persones d’aquest món, la majoria humils i curoses, i sobre les quals tantíssimes vegades s’ha volgut posar èmfasi en la literatura, en el teatre o en el cinema. Si tothom fos com elles, llavors el món giraria d’una altra manera. Mentrestant, un sol rostre sofrent, a causa de la indiferència, ens posa a tots i a tot en qüestió i en evidència. L’escola de la no indiferència no és una pura utopia. De realitzacions discretes, i la majoria anònimes, se n’han donat al llarg del temps. Hi ha utopies que són d’aquest món. Quan la vertadera pau amara les relacions d’una vida comunitària, la utopia s’està produint. A l’escola que en veritat ho és, i que porta al món una engruna d’utopia, l’anomenaré altertopia. Per definició, l’escola de l’ànima cuida i cultiva l’ànima. Ha de ser un bon lloc per a l’ànima; allà on l’ànima comenci a fer camí; allà on segueixi fent camí; i allà on, fent camí, arribi fins als penúltims llindars. D’antuvi, doncs, millor emprar el mot escola en el seu registre ampli i vague. De vegades hi ha escola—valgui la redundància—en algunes de les escoles, dels instituts o de les universitats, o en d’altres llocs insospitats. Ara bé, el criteri és clar: una escola sense ànima no és escola; una escola sense ànima mai podrà ser l’escola de l’ànima. Caldria tenir escola tota la vida. Igual que casa. Quan l’escola cultiva l’humà de l’humà, fa d’escola, encén un llum, i s’afegeix a la conspiració del desert. De menuts i de joves, és bo anar cada dia a escola i tornar a casa; de grans, és bo tornar cada dia a casa i, de nou, anar alguns dies a escola. Això sí, hi ha llocs que semblen escoles però que no ho són. I a l’inrevés: hi ha llocs que no semblen escoles i que, tanmateix, ho són. No es tracta de posar etiquetes de qualitat. D’etiquetes, ens en sobren. A l’era de la confusió, maldar per la veritat és fer que les coses siguin el que són. Que el món sigui món, que la vida sigui vida. En això hi ha veritat. I que l’escola sigui escola. La reflexió filosòfica ha de posar en relleu el sentit de l’escola i, alhora, ha de nodrir aquest sentit. Tot i que conec els usos suposadament més rigorosos i específics de paraules com ara educació i ensenyament, aquí les empraré en el seu sentit gairebé literal. Educar significa ajudar algú a conduir-se, a orientar-se. I ensenyar vol dir indicar, mostrar. Per dir-ho figuradament, s’educa més aviat amb el cor i s’ensenya més aviat amb les mans. S’educa amb el cor, perquè el cor és símbol d’allò que acompanya i cuida. S’ensenya amb les mans, o millor, amb la mà i amb el dit, perquè mà i dit indiquen, assenyalen, s’adrecen a les coses. Ensenyar, llavors, forma part de la meravella de la manifestació: hi ha món i el món se’ns manifesta. En el si de la manifestació, l’ensenyament. Just d’aquesta significació en surt l’estratègia docent de l’escola que conspira—això és, que s’inspira bé i amb les altres—. Estratègia que es deixa expressar força abreujadament: es tracta d’acompanyar l’alumne cap a les coses i, després, amb el temps, cap a la fondària. És a dir, primer, molt pacientment, dur l’alumne cap a la proximitat del visible per, després, dirigir-se una mica cap a l’invisible que hi ha al darrere. Qui fa camí és un mateix. I això és la reflexivitat. Educar és guiar algú per tal que, per si mateix, recorri un camí que el dugui més enllà, que l’elevi per damunt d’on és, i que li doni una força i una maduresa que d’entrada no té. Educar és ajudar que algú s’eduqui, de la mateixa manera que orientar és ajudar que algú s’orienti; és cultivar la reflexivitat, el si mateix. L’educador no pot recórrer el camí per l’alumne. La reflexió de l’educador no estalvia la de l’alumne. La de l’educador con-voca la de l’alumne i l’acompanya, però el centre de gravetat rau en la flexió i en la reflexió de l’alumne. El centre de gravetat rau en qui ha d’orientar-se, madurar i generar. Pel que fa al desplegament d’aquest llibre, haig de demanar una mica de benevolència. La meditació sobre la forma d’educar i la manera de viure no és sistemàtica, però està endreçada. Tot i que sé en cada moment a qui m’adreço, pot semblar que s’encavalquen les referències a l’educació...