Figueras El dia dels ximples

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-48-3
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 87, 196 Seiten

Reihe: Crims.cat

Què passa quan la maquinària del sistema expulsa els excedents de mà d'obra sense donar-los protecció ni expectatives? L'Oleguer, la Tere i el Quim muten d'acomiadats de Bagas S.A. a banda criminal, una de tan inversemblant i surrealista que farà parar boig el mateix aparell que els ha desnonat. Tots els tentacles del poder, visible o fàctic, es posen en marxa per extingir l'incendi que han provocat, però no estan avesats a lluitar contra agents anòmals, i s'entrebanquen amb els seus propis procediments fins a assolir l'absurd, posant en evidència les seves contradiccions i el seu nivell d'estupidesa, ineptitud i corrupció. El dia dels ximples és una comèdia negra, que frega l'absurd i fantasieja amb el que és capaç de fer un ésser humà quan el portes al límit de la desesperació, quan està a punt de caure del seu niu a la classe mitjana per enfonsar-se sota del llindar de la pobresa. Després de Fets caldo («Crims.cat», núm. 69), Pere Figueras ens introdueix de nou en una faula rocambolesca a cavall entre la hilaritat i la truculència, en una trama feta de despropòsits, com a metàfora de l'enfrontament entre poderosos i desafavorits.

Nascut a Terrassa el 1963, és llicenciat en Història de l'Art per la UAB i ha estat documentalista i membre del patronat de l'Arxiu Fotogràfic Tobella. És autor d'obres sobre història gràfica, membre fundador del Centre d'Estudis Històrics de Terrassa i de la revista Terme. És periodista i membre de l'Associació Professional d'informadors. Com a publicista, ha estat director de producció publicitària de la multinacional UPN i de Radio Club 25, i director d'art i director creatiu de diverses agències. El 2022 va ser guardonat amb el IX Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana per la seva novel·la Fets caldo.

Autoren/Hrsg.

Figueras, Pere

Leseproben

Capítol I

IMELDA MARCOS

L’Oleguer Massot va rebre la carta d’acomiadament el mateix dia que feia cinquanta-sis anys. Un regal de natalici ben galdós, val a dir.

Havia treballat amb fidelitat i eficiència com a torner fresador a l’empresa Bagas S.A. des dels quinze anys. Primer d’aprenent —llavors en deien i ara —, després d’auxiliar, per passar a ser oficial i, finalment, encarregat de secció. L’Oleguer era un virtuós del torn i la fresa; per entendre’ns, era al seu ofici el que Stakhànov a la glòria dels soviets. I de cop i volta el cardaven al carrer amb una mà a proa i una a popa.

La indemnització, mercès a la nova legislació que havia aprovat anys enrere el Partit Circular, era minsa: nou dies per any treballat amb un topall de nou.

La prestació per atur, de dos anys, era de poc més de la meitat de la seva nòmina i sense pagues extraordinàries. Per acabar-ho d’adobar, ell i la seva família —dona i tres fills— vivien al dia, sense xarxa ni coixí. El rebut del lloguer del piset, que decuplicava l’inicial, i el preu de l’energia i del cistell de la compra, que s’havien disparat fins a assolir nivells pornogràfics per mor d’una guerra a un racó de món geoestratègic, feien entrar la paraula «estalviar» a l’esfera de la utopia.

Reblant el clau crematístic, la matrícula del fill gran a la Llicenciatura en Humanitats Sobreres exhauria el minso romanent de què disposava la .

El salari de l’Oleguer era l’únic ingrés de la família. La malaltia pulmonar crònica de la parenta no li permetia treballar —amb prou feines respirar— però tampoc havia merescut el vistiplau del Tribunal com a Es veu que sa senyoria sempre havia respirat perfectament. De fet, era sabut que per aconseguir aquest rar privilegi t’havies de presentar al jutjat amb el cap en una bossa del Carrefur. Si no, eres perfectament apte per treballar, no hi feia res si tenies lepra, Ebola o un certificat de defunció.

L’Oleguer va buscar feina amb esforç i dedicació, però a la seva edat els currículums que enviava o lliurava acabaven indefectiblement al foc. Deu ser perquè passats els cinquanta ets un ancià improductiu. El professional, com els agrada anomenar als caps de personal l’experiència, és irrellevant. És molt millor contractar cadells acabats de sortir de la Formació Professional que, encara que sense tenir ni puta idea de fresar ni tornejar, ni tan sols de treballar, són barats i no coneixien l’existència ni la funció dels sindicats, ignoren el que és un conveni i no han sentit a parlar mai de drets laborals.

Per acabar-ho d’adobar, la gran majoria de màquines anaven soles. Se’n diu i no, no són aquells humanoides blancs, brillants i pigmeus de les fires que et donen la maneta i et diuen «hola babau, com estàs?».

Només necessitaven que algú els afartés de «menjar» i en recollís el producte acabat per dur-lo al magatzem. I ara riureu, però els magatzems també s’havien robotitzat. Aquells aparells no tan sols no es queixaven mai sinó que estaven programats per autodestruir-se si algú pronunciava els mots «sindicat», «conveni» o «drets laborals». Per això els enginyers que els parien tenien molta cura de no dotar-los d’orelles.

L’Oleguer no volia ni pensar què passaria quan se li acabés la indemnització i la Prestació per Atur. Seria una cosa equiparable a abaixar la tapa i tibar la cadena.

Amb el Massot i mil cent vint-i-dues persones més, van caure de la nòmina dos amics del torner, la Tere Palà, comptable, i el Joaquim Rendueles, encarregat de magatzem, tots ells units com carn i ungla pel fet que havien aterrat a l’empresa el mateix any, si fa no fa, quan la tele encara era en blanc i negre i només hi havia dos canals que a la nit tancaven la parada mentre sonava l’himne nacional.

La Teresa va agafar-se l’acomiadament com algú a qui el metge li pronostica una malaltia fatal, és a dir, molt malament. Era conca i vivia tota sola, si descomptem el gat. I tampoc sabia com s’ho hauria de manegar per subsistir. Va provar de fer números —d’això en sabia un niu— i, com ja preveia, els números no es deixaven fer.

Quan exhaurís l’atur tindria dret als quatre-cents vuitanta euros d’. I amb allò no en tindria prou ni per comprar la sorra de la gaveta de la mixa.

Va bellugar-se tant com va poder i més: currículums, trucades, entrevistes i visites a familiars, coneguts i saludats… Res. Als seus cinquanta-sis anyets, com l’Oleguer, quedava fora del circuit laboral, i això que estava en forma perquè cada dia feia cinc quilòmetres al circuit municipal. Va trigar molt a donar-se i tirar la tovallola —«», com deia l’ínclit Aznavour—, però després del bany de realitat va tancar-se a casa i es va encomanar a la Providència, que, pobra, de feina en tenia molta, però cap per a la Tere.

El Joaquim Rendueles, que ara podia afegir al seu escarit currículum una nova experiència —la d’excap de magatzem—, va ser més astut que l’Oleguer i la Tere. No va perdre el temps cercant un nou Tenia tan clar que de feina no en trobaria que va poder esmerçar aquell temps preciós en una activitat més productiva: tocar-se la pebrotera a dues mans. Al cap i a la fi el resultat era el mateix.

La costella havia tocat el dos ja feia temps amb aquella excusa tan vella com cagar arrupit: «Donem-nos un temps, Joaquim, que ho necessito I tant que n’hi va donar de temps! Al cap de quatre dies ja vivia amb un manso que li havia tocat a la tómbola mesos enrere.

Així el Quim, que per sort no tenia fills, quedava en situació de separat, ben a contracor, sense haver fet res més a la vida que dur a l’hora el magatzem de can Bagas i estimar-se la dona amb devoció mariana.

Quedava al càrrec de la seva mare, que tenia dos hàndicaps insolubles: vuitanta-cinc anys i demència senil. La bona padrina no dava massa feina: llevar-la, canviar-li els bolquers, rentar-la, peixar-la com un nen monogenari i asseure-la a la butaca davant de l’aparell televisor, que la tenia enlluernada. Una addicció com una altra, mira.

A més, per algun d’aquells curiosos encreuaments de feixos neuronals que els especialistes no sabien explicar-li —ni ganes—, la mamà del Joaquim tenia claríssim que el que sortia de la pantalla era real. Perquè us en feu una idea, coses com ara aquesta que explicava a son fill:

—Avui m’ha vingut a veure la infanta Cristina. Pobreta, se sent tan sola sense l’Iñaki, pateix tant… He mirat de consolar-la, però estava molt dolguda.

El Quim adorava la mamà. Era veritat que no tocava ni quarts ni hores, però a ell tant li feia. Hi ha gent que la societat percep com a normals i que per dins estan ben cucats: pederastes, maltractadors, corruptes, aprofitats, proxenetes, xenòfobs, toreros, feixistes, homòfobs, brokers, prevaricadors, voyeurs, suprems magistrats, narcisistes, piròmans… Comptat i debatut, i a diferència d’aquesta gentussa, la pobra dona no feia mal a ningú amb els seus deliris.

Tot i que va poder estalviar-se el sou de la noia que tenia cura de la mare quan ell treballava, tenia tan assumit com l’Oleguer i la Tere que en un termini no gaire llunyà tot plegat aniria de mal borràs: ell acabaria vivint en una caixa de cartró i sa mare, amb una mica de sort, passaria a la cura dels Serveis Socials, aparcada en alguna residència de mala mort. Això sí, com totes, tindria sala de televisor. La resta era irrellevant.

Totes aquestes dissorts no eren culpa de ningú. Les coses són com són —com diu Marc Aureli al seu manual d’autoajuda— i tururut viola. El Consell d’Administració de Bagas S.A. havia de retre comptes periòdicament a la Junta d’Accionistes, i com que aquell any els guanys de l’empresa només havien estat un dotze per cent superiors als de l’any anterior, calia prendre mesures rigoroses.

O es venia més —cosa improbable perquè els xinesos havien entrat al mercat amb productes similars i preus més competitius— o calia «reduir estructura», que era l’eufemisme que els empresaris empraven per anomenar l’acció de cardar gent a la cuneta i que va ser el que va dictar-se. Perquè trencar-s’hi el cap? Qualsevol cosa abans de seguir funcionant amb un creixement tan ridícul, indigne d’una empresa reputada, membre de l’exclusiu club de l’.

Cal remarcar que la mateixa Junta va aprovar un augment pecuniari d’un vint per cent als membres del Consell d’Administració per encoratjar-los a ser, l’exercici següent, més eficients.

En un altre punt de l’Ordre del Jorn es va votar també el repartiment de dividends als accionistes per valor de dos-cents euros per títol. Això vol dir que, qui més qui menys, aquell dia va tornar a sopar a casa amb un bon feix de virolla a la butxaca.

D’aquestes coses que passaven a les altes esferes els treballadors, acomiadats o en actiu, no en sabien res perquè eren qüestions confidencials —per alguna cosa se’n diu empresa privada. Així que, si algú quedava acomiadat, era inútil preguntar-se el perquè; i els executius no tenien entre les seves obligacions donar explicacions que, de tota manera, estaven fora de la comprensió del proletariat. Què voleu que en sàpiga un...