Kerrigan Dies foscos a la ciutat

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19627-75-9
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 94, 458 Seiten

Reihe: Crims.cat

L'autor de The Rage presenta 'una història absorbent, bellament escrita i crua sobre la detecció i la corrupció irlandesa'. - The Times, Londres  En Danny Callaghan acaba de sortir de la presó després de vuit anys de condemna. Un dia, quan s'està prenent una cervesa en un pub de Dublín tranquil·lament, dos pinxos perdonavides entren armats per carregar-se en Walter Bennett, un delinqüent de baixa estofa. Tot i que no hi té cap implicació, intervé per defensar-lo, però no sap que s'està enfrontant a un del grups més temuts de les màfies locals. Mentre la policia investiga els fets, en Danny serà perseguit i haurà de prendre decisions arriscades per mirar de salvaguardar els seus éssers estimats, i tot això entremig de guerres de bandes plenes de gàngsters psicòpates. El periodista Gene Kerrigan ens ofereix de nou un retrat dels baixos fons de la societat irlandesa, d'uns dies foscos per una ciutat on les onades d'immigrants, la droga i el blanqueig de diners estan a l'ordre del dia. Llegint aquest llibre, tindrem clar que cal vigilar, perquè si no controlem la nostra vida, algú altre ho farà per nosaltres. 'Després de The Rage, Kerrigan ofereix un altre relat negre directe i despullat, en què un exconvicte ben intencionat es veu atrapat en el parany de les circumstàncies. [...] La comprensió que té Kerrigan del Dublín contemporani i dels seus habitants del món del crim el situa a l'altura dels millors escriptors de novel·la negra irlandesos.' - Booklist (crítica destacada) 'Kerrigan ens mostra un Dublín que mai havíem conegut, amb una prosa clara i afilada i escenes dramàtiques perfectament delimitades sobre policies i criminals irlandesos, que ens fan témer que la pols i la brutícia que aixequen ens acabin esquitxant les sabates.' - The Boston Globe 'El captivador procediment policial de Kerrigan [...] és una gran notícia per als lectors que poden apreciar les complexitats morals d'aquest heroi imperfecte.' - The New York Times

Gene Kerrigan (Dublín) és un escriptor i experimentat periodista distingit en dues ocasions amb el premi al millor periodista de l'any (1985 i 1990). És autor de set llibres de no-ficció sobre escàndols financers, política i criminalitat al seu país i de quatre novel·les negres ambientades a la Irlanda contemporània. Ha rebut el premi Gold Dagger per (The Rage, 2011), a la millor novel·la criminal del 2012, un guardó que també han guanyat autors com Edward Bunker, Henning Mankell i Fred Vargas.

Autoren/Hrsg.

Kerrigan, Gene

Leseproben

Dia 1
Capítol 1

En aquella part del carrer, el pub era l’únic establiment que a aquella hora del vespre encara estava obert. Flanquejat per una filera de botigues, situat entre una floristeria i una perruqueria, durant les fredes nits d’hivern proporcionava al carrer una resplendor acollidora. El pub tenia dues portes d’entrada, una que donava accés a la barra del bar i una altra a través de la qual s’accedia al saló. Les finestres eren petites, tenien reixes i estaven situades força amunt. No feia gaire, havien pintat la façana d’un color blanquinós. El neó de color blau col·locat amb finalitats decoratives a la part de dalt dibuixava la típica silueta d’un lloro. El pub es deia The Blue Parrot. El seu propietari, que també s’encarregava de dur l’establiment, era un home anomenat Novak.

The Blue Parrot era un pub de barri i la majoria del jovent preferia desplaçar-se al centre o anar a altres pubs locals que oferien algun tipus d’entreteniment. En Novak no creia en els concursos de pub, ni en les bandes de música de pub, ni en les nits de comèdia, ni en els discjòqueis. Ell es limitava a servir begudes i a proporcionar un espai on gaudir de la companyia.

A l’altre costat del carrer només hi havia cases adossades amb uns jardins davanters molt ben cuidats. Es tractava de cases municipals que presentaven el típic disseny que s’havia reproduït al barri de Glencara i a altres barris similars de Dublín: a Finglas, Cabra West, Drimnagh, Crumlin i Ballyfermot. Petites i estretes, ara la majoria d’aquestes cases estaven plenes d’extensions. Moltes tenien revestiments de colors i decoracions extravagants, amb columnes que flanquejaven la porta principal i marquesines fetes amb rajoles que sobresortien de les finestres.

Des d’un dels extrems del carrer, una moto es va dirigir cap al pub. En aquell lloc allunyat de les principals vies de comunicació del barri, amb prou feines hi havia trànsit, però la moto s’ho prenia amb calma, desplaçant-se suaument per damunt dels reductors de velocitat que s’havien instal·lat per desanimar els joyriders, els lladres que robaven cotxes només per fer-hi una volta conduint a gran velocitat.

Quan la moto va arribar al pub, el passatger va ser el primer que va baixar del seient. Va agafar alguna cosa de l’interior de la guantera, i en arribar a la porta que proporcionava accés al saló es va aturar i va fer un gest al conductor per indicar-li que s’afanyés.

Quan l’home amb un casc de moto negre al cap va entrar al pub, en Danny Callaghan va baixar del tamboret on estava assegut i va fer una ullada al seu voltant, buscant alguna cosa que li pogués servir com a arma. La seva mà va engrapar l’única possibilitat que va veure que tenia a l’abast: el got de cervesa mig buit que estava bevent.

Després d’haver fet unes poques passes, l’assassí es va aturar. El casc li tapava la major part de la cara, i a través de la petita escletxa a la zona dels ulls es dedicava a inspeccionar cadascuna de les taules. A la mà dreta hi tenia un revòlver que sostenia de manera despreocupada, amb el braç deixat anar. Darrere d’ell va entrar un segon home que portava un casc de moto a joc i que sostenia una escopeta retallada de doble canó. Els dos individus anaven vestits amb unes granotes de color blau fosc.

La majoria dels clients estaven asseguts a les taules; una mitja dotzena eren a la barra, drets o asseguts als tamborets.

El primer assassí va localitzar el seu objectiu i va començar a avançar.

A aquelles alçades, la majoria dels clients que estaven més a prop de la porta ja havien entès què passava. El casc de moto, l’acompanyant armat cobrint les espatlles de l’assassí, les passes ràpides en direcció a la suposada víctima… En els últims anys, això s’havia convertit en una rutina tan recognoscible com les piruetes de Riverdance.

En Danny Callaghan va notar que la sensació de pànic que li oprimia el pit afluixava.

No soc jo.

Va deixar d’agafar el got de cervesa amb tanta força i va ficar l’altra mà a la butxaca per intentar que li deixés de tremolar. L’assassí es dirigia cap al nínxol que hi havia al costat de la gran llar de foc, on tres homes havien empal·lidit i s’havien aixecat de les cadires on estaven asseguts.

L’home que estava al mig dels dos altres, esquifit, de mitjana edat i amb els cabells grisos, es deia Walter Bennett. Si a l’expressió de les cares dels seus companys s’hi barrejava la por i el desconcert, al rostre demacrat d’en Walter s’hi dibuixava el terror.

En Danny Callaghan va acaronar la navalla suïssa que duia a la butxaca. Contenia unes alicates petites, un tornavís, un llevataps i una fulla de ganivet de cinc centímetres. Era una arma inútil, però tanmateix s’hi va aferrar. Va fer servir una ungla per triar la fulla del ganivet.

Per si de cas.

Encara no havien passat ni deu segons i, ara, fins i tot el client més despistat de The Blue Parrot havia entès de què anava la cosa.

El so del partit de futbol de tercera divisió que donaven al canal d’esports va continuar, però la majoria de les converses van ser substituïdes pels esbufecs i les paraulotes que sortien de les goles d’uns homes esparverats.

Alguns es limitaven a apartar la mirada, acotaven el cap o s’ajupien. D’altres observaven bocabadats el que estava passant, sense voler perdre’s cap detall.

—Au vinga, foteu el camp.

En Novak, el propietari del pub, era darrere de la barra. Feia esforços per amagar la panxa mentre, amb el braç aixecat, el palmell enfocant cap al primer pistoler i els dits molt oberts, li indicava que s’aturés. L’individu, que ja gairebé havia arribat on era en Walter, el va ignorar.

Des de l’altre extrem del pub, en Walter va fer contacte visual amb en Callaghan.

—Danny, ajuda’m!

A poc més d’un metre de la seva víctima, el pistoler va aixecar el braç, va apuntar amb el revòlver al front d’en Walter, va deixar passar un segon i llavors va prémer el gallet.

La pistola ni tan sols va fer «clic».

Res.

No hi va haver soroll, ni retrocés, ni filet de fum. Només una pistola que no funcionava.

El pistoler es va ajupir quan en Novak li va llançar una ampolla de ginebra. I llavors en Walter es va moure. Va alçar un peu per enfilar-se al seient que tenia al darrere, va aixecar l’altre per pujar sobre la taula, la taula va trontollar i les begudes van caure. Abans de posar el peu a terra, en Walter ja estava corrent.

El pistoler, que seguia ajupit, es va girar, va allargar el braç i va apuntar amb el revòlver la figura en moviment. Als crits i els xiscles esverats dels clients va seguir el so eixordador de l’arma en ser disparada.

En Walter, il·lès, s’estava acostant a en Callaghan.

—Danny, ajuda’m!

Amb una mà, en Walter va agafar en Callaghan per les solapes de la jaqueta, es va aturar un instant i llavors va continuar avançant, movent el cap a banda i banda mentre buscava un lloc per on poder fugir.

—Danny!

Què collons es pensa que puc fer, jo?

En Callaghan va deixar anar la navalla suïssa i va treure la mà de la butxaca.

En Walter va mirar en direcció als lavabos, però fins i tot enmig de l’estat de pànic en què es trobava sabia que només oferien un lloc sense escapatòria en el qual morir. No hi havia temps d’arribar fins a la barra, travessar l’arc i sortir per la porta. Es va girar cap al pistoler, que s’acostava cap a ell, i a continuació va retorçar el tors i es va ajupir de costat, com si encongint-se d’aquella manera pogués aconseguir situar el seu cos fora del perill.

Remugant paraules d’advertència mentre passava pel costat d’en Callaghan, el pistoler va apuntar amb el revòlver en Walter. En Callaghan li va colpejar l’esquena amb el tamboret. El pistoler va caure pesadament a terra, de costat. L’arma li va volar de la mà, en Callaghan se li va llençar al damunt i, amb un genoll, el va mantenir clavat a terra.

En Walter es va acostar i li va etzibar una forta puntada de peu a les costelles. Es va ajupir i va agafar el revòlver. Una pistola petita, grisa. Tanmateix, abans que en Walter pogués fer res amb ella, la mà esquerra d’en Callaghan li va engrapar la mà i el revòlver, fent servir l’altra mà per separar-li els dits de l’arma. A continuació, en Callaghan va fer una ullada al seu voltant.

No hi havia cap client que no estigués sota una taula.

En Novak havia sortit de darrere de la barra i ara estava dret, d’esquena a en Callaghan, fent-li un gest amb la mà al pistoler que era al costat de la porta per indicar-li que no fes cap moviment mentre, amb l’altra mà, brandava un martell. El pistoler va agitar l’escopeta a l’aire i, nerviós, va canviar de postura, recolzant el pes del seu cos a l’altre preu.

—Algú està ferit? —va preguntar en Novak.

Silenci.

—Deixa’l anar! —va rugir l’home de l’escopeta.

En Novak va abaixar el martell i va dir, amb un to sorprenentment calmat:

—S’ha acabat, d’acord? Tranquil.

En Callaghan va agafar el pistoler per la pitrera de la granota i va estirar. El pistoler pesava molt, però en Callaghan no va tenir cap problema per aixecar-lo. Va sentir un crit ofegat, que va rebre amb satisfacció, mentre li retorçava el braç per darrere de l’esquena, i un xiscle mentre l’empenyia allunyant-lo de la barra, en direcció a la porta. El...