Le Corre Nàufrags

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19627-67-4
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 92, 370 Seiten

Reihe: Crims.cat

Després de la mort accidental dels pares i de patir una severa depressió, amb fortes addiccions, la Louise mira de refer la seva vida amb el seu fill petit Sam. La fatalitat, però, la persegueix i ara és assetjada i brutalitzada per l'exparella. El seu cas serà investigat pel comandant Jourdan, un home solitari, rebel i angoixat, ajudat del seu equip policial. Paral·lelament, a la plujosa ciutat de Bordeus també hi haurà una sèrie d'homicidis, comesos per un assassí desenfrenat, un ésser maligne i profundament pertorbat. Són tres vides irreparablement lligades al límit del naufragi, del qual no totes sortiran il·leses.

Hervé Le Corre (Bordeus, 1955). Professor de literatura a la Universitat de Bègles, no va començar a escriure novel·les fins passats els trenta anys. Va debutar el 1990 amb Le douleur des morts, a la prestigiosa Gallimard. El 2009 va rebre el Grand Prix de Littérature Policière i el 2010, el premi Mystère de la crítica per Les coeurs déchiquetés. Considerat una de les grans veus de la novel·la negra francesa, les seves trames destaquen per l'estil vertiginós, els seus personatges malignes i les ambientacions fosques que recrea.

Autoren/Hrsg.

Le Corre, Hervé

Leseproben

1

Immòbils i foscos sota la il·luminació blavosa que la pluja polvoritza damunt seu, exhalant petits núvols de condensació dispersats immediatament pel vent ressagat que ressegueix les vies del tramvia, esperen, una desena, morts de fred, tapats fins al capdamunt, i es mantenen apartats de l’home inanimat que jeu sota un banc. Fan veure que miren a una altra banda, lluny, com si estiguessin pendents de l’arribada d’un tramvia, o bé es miren fixament la pantalla del telèfon, que els fa una cara pàl·lida i demacrada. Som al març i fa dies que el plugim ho fa brillar tot amb unes resplendors malsanes, amb unes clarors enfangades.

A les 6:20 havia trucat una dona per informar que hi havia un home estirat a terra a sota d’un banc d’una parada de tramvia, a prop de la barriada d’Aubiers,, i que només duia una samarreta malgrat el fred, i que la samarreta estava plena de sang, vaja, li semblava que era sang, i que l’home no es movia, potser estava mort, i per això, havia afegit, s’havia estimat més trucar a la policia.

Ben aviat les mirades es giren cap als llums giratoris del cotxe policial i les siluetes dels tres policies que en baixen i queden retallats i ballant contra aquelles resplendors tan fortes i dessincronitzades. Veuen com s’acosten a l’home, decididament inert, girat d’esquena a tot el que l’envolta, amb el cap damunt el braç doblegat, com si fes una migdiada sota un arbre, a l’estiu, cansat de tanta calor. Un policia pregunta a la dona que hi ha més a prop si és ella la que ha trucat, i ella respon amb un posat atemorit que no, mentre es tapa el front amb el mocador de color malva que li cobreix el cap i aparta els ulls de l’escena per mirar si apareix per allà baix el far blanc del tramvia.

Un dels policies empeny l’home amb la punta del peu, s’inclina damunt seu.

—Almenys respira.

Un dels seus companys s’ha quedat endarrerit, amb una mà damunt la cartutxera. El tercer és més lluny. Mira al seu voltant, potser amb curiositat, com si descobrís el barri, amb el seu formigó alçant-se en plena nit, amb els seus angles rectes, amb el seu poble de treballadors congelats sota el plugim.

—Ei, tu! Policia! Aixeca’t! No et pots quedar aquí.

La sang de la samarreta s’ha coagulat. Taques marrons, rastres fastigosos.

El poli il·lumina amb la llanterna el cap del dormilega. L’estira per una orella i fa girar cap a ell un rostre sense pèl, rodó, una boca emmurriada de nen petit adormit. Li torna a dir que s’aixequi, que es desperti. Policia, repeteix.

L’home acaba desplegant les cames, i el policia es redreça de cop i fa un pas enrere mentre s’acosta el seu company.

—Au va, no ens hi passarem tota la nit.

La ràdio crepita. El policia comunica la situació.

—Un altre borratxo —diu—. Ara el portem.

La ràdio escup el que podria ser una riallada.

L’home es gira lentament d’esquena. Es frega els ulls amb el dors de les mans, com una criatura a qui li costa despertar-se. Es va desplegant a poc a poc. Sembla que creixi amb cada moviment que fa.

—Hem ensopegat amb un jugador de bàsquet. Deu fer ben bé dos metres.

El policia que aguanta la llanterna sospira. Il·lumina el rostre de l’home. Una claror apagada entre les parpelles mig tancades.

—Au, aixeca’t. Vindràs amb nosaltres.

L’home es contorsiona per sortir de sota el banc, es clava un cop al cap, es toca el front amb la mà i a continuació es mira els dits.

—Vigila. Després diran que hem sigut nosaltres.

L’ajuden a asseure’s. Arriba el tramvia amb un retruny. Darrere les finestres, ulls curiosos oberts de bat a bat. L’home s’ha assegut amb l’esquena a la paret de vidre de la parada, les mans a les cuixes, i mira al seu voltant amb un posat desconcertat, o indiferent. Fa pudor d’alcohol, també de pixum. Té els texans molls fins als genolls.

El cercle lluminós de la llanterna li segueix recorrent el rostre rodó, de galtes plenes, gras. Més aviat jove. Sota la samarreta tacada, una panxa deixada anar. Al braç esquerre, un tatuatge bast, com els que es fan a la presó o per un repte un vespre de borratxera. Potser un cap de gos. Ni rastre de cops, cap ferida visible.

—Com es diu?

L’home alça la mirada cap al policia que ho ha preguntat. No sembla que ho hagi entès.

—Your name —prossegueix el policia.

Li comencen a lliscar llàgrimes per les galtes inflades. L’home aparta la mirada i s’eixuga la cara.

—Ara es fot a plorar.

—Deu tenir mal beure.

—Porteu-lo de seguida. Se n’encarregarà la judicial.

El fan aixecar. L’home s’aguanta bé tot sol, no trontolla com acostumen a fer els borratxos que arrepleguen cada nit. Un cop dret, és més alt que tots ells. Té les espatlles caigudes, l’esquena una mica inclinada endavant. Els policies es pregunten si l’han d’emmanillar. Sí, esclar, no se sap mai. L’home es deixa posar les manilles a l’esquena sense resistir-s’hi, s’asseu al seient posterior del cotxe, lent i feixuc, amb la mirada perduda.

Durant el trajecte, sembla que la cadència estrident de la sirena i el moviment del vehicle el bressolin, perquè tanca els ulls i li comença a ballar el cap, amb la barbeta enganxada al pit.

A l’ascensor que puja als despatxos de la policia judicial, l’home es recolza a la reixa de ferro, alt, ample i gruixut com és, i es mira els tres policies des de dalt, entre les parpelles tancades, que de tant en tant palpiten amb força. Els policies respiren per la boca, perquè aquell individu fa molta pudor, no només d’orina i alcohol, i satura la cabina d’una catipén espessa, la mateixa d’alguns rodamons que detenen a vegades perquè s’han posat a cridar al mig del carrer contra la lluna o contra la pluja que els cau a sobre, que es barallen o trenquen retrovisors, embogits per la misèria, coberts d’una crosta de porqueria, embolcallats per una olor de gairebé morts, amb els plecs del cos menjats pels paràsits.

El cap de la patrulla, un caporal que es diu Roland, Jérôme de Roland, li torna a preguntar com es diu, mentre li aixeca la barbeta amb una mà enguantada per obligar-lo a mirar-se’l. L’home, d’entrada, se’l mira fixament, i a continuació els ulls se li disparen en totes direccions, s’aturen al sostre, sobrevolen els altres policies com si no existissin, uns ulls exorbitants, plens de llàgrimes.

El fan entrar en un despatx on un agent jove de la policia judicial beu cafè davant d’un ordinador, un tinent anomenat Madec, que alça la mirada cap al rostre rodó del sospitós, galtes rosades, nas trencat de boxejador, i diu entesos i s’afanya a obrir la finestra i desembarassa una cadira perquè facin asseure el gegant.

—Merda, està completament borratxo, que no sentiu la pudor?

El Roland s’ha tret la gorra i s’eixuga el front amb el dors de la mà.

—Fa més d’una hora que la sentim, perquè ho sàpigues. N’estem fins als nassos... i fins a altres llocs. Que no hi és, el Jourdan? I els altres?

—Han sortit per un cas. Jo m’he quedat per agafar el telèfon. Què és tota aquesta sang que porta a sobre?

—Pregunta-l’hi. A veure si t’ho diu. Pel que sembla, no és seva. No sé ni si entén el que li diem. O és estranger o és un idiota monumental.

Els altres dos policies riuen. Tu sí que ets monumental, murmura un d’ells.

L’home mira al seu voltant, deixat anar damunt la cadira. Sembla que s’acabi de despertar d’un son profund. No para de moure els peus, que fa grinyolar contra el terra. El Madec fa petar els dits, però l’altre no reacciona. Mira fixament per la finestra oberta el cel gris, amb la boca entreoberta, té tot l’aspecte d’un idiota profund.

—Ei! Que ens sent? Es troba millor?

L’altre segueix amb la mirada perduda més enllà de la finestra. Els núvols que es mouen lentament per sobre de la ciutat.

El Madec fa girar un bolígraf blau entre els dits. Es dirigeix al Roland:

—Així què?

El Roland explica. Aquell gegant ajagut sota un banc, parada de Les Aubiers, brut de sang, però ni rastre de cops ni ferides, res de res. Res tampoc a les butxaques, ni documentació ni tan sols un bitllet de tramvia. Segurament, alcoholitzat. No en trauran res. La mena de bestiota obtús, la mena de tros de carn que s’haurà de cuinar a poc a poc.

El Madec fa que sí amb el cap, de manera imperceptible, mentre observa el gegant arronsat a la cadira. Es nota que no entén res, que és incapaç, segons totes les evidències, d’elaborar cap hipòtesi. Es frega les mans l’una contra l’altra, sospira.

—Com es diu?

L’home es redreça, es mira fixament el terra, davant seu. Remena el cap, es regira al seient, fins al punt que les potes metàl·liques de la cadira rasquen una mica a terra. Murmura alguna cosa amb una veu apagada, amb un to infantil.

—Què ha dit?

Els quatre policies es dirigeixen mirades d’interrogació mentre s’arronsen d’espatlles.

—Què diu?

—No calia —diu l’home.

—Que no calia el què?

L’home enfonsa el cap a les espatlles, arrufa les celles, fa una ganyota amb la boca.

El Madec es mira els seus companys, que esperen, amb els polzes recolzats a les armilles antibales. Un d’ells es clava uns copets al rellotge i gesticula per deixar clara la seva impaciència. Tenim altres coses per fer. El Madec s’aixeca amb un sospir, sense apartar la mirada del...