Lorman El secreto de Laura Valdés

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-10455-28-3
Verlag: Editorial Alrevés
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Englisch, Spanisch, Band 6, 380 Seiten

Reihe: Narrativa catalana

A la vetlla per la mort de la mare, en Joan Auger es retroba amb l'Elena Nadal, el seu primer amor i a qui li costa reconèixer de tan canviada com està. Dies després, l'Elena li truca a l'oficina per demanar-li una cita. Han passat trenta anys i en Joan descobreix una dona desconeguda i infeliç, afectada per una greu malaltia, que vol que li busqui la filla, a qui no veu des que va marxar de casa tot just fer els divuit anys. En Joan no s'hi sap negar i aparca la feina a la seva agència d'investigació financera per llançar-se a una recerca que li ha de canviar la vida. El secret de Laura Valdés és una novel·la psicològica amb tocs de thriller i una obra complexa en què, a través del relat del protagonista, no tan sols anem descobrint els fets que han empès la Laura a fugir de la família, sinó també la causa de l'hostilitat entre els germans Auger i que els enfronta per l'herència de la mare. Una història de passions fosques i desamors que transcorre en el marc de Barcelona, Castelldefels i l'Almeria del plàstic i les urbanitzacions ran de mar, on l'opulència dels agricultors enriquits i els especuladors immobiliaris conviu amb la misèria dels jornalers immigrants i les màfies del joc, la droga i la prostitució.  

Després d'una sòlida trajectòria en la literatura juvenil, confirmada amb l'obtenció en dues ocasions del premi Joaquim Ruyra -1995 i 1997¬-, Josep Lorman (Barcelona, 1948), geògraf de formació que ha alternat durant la seva vida professional l'escriptura, l'ensenyament, les col·laboracions editorials i la producció cinematogràfica i audiovisual, va canviar de registre narratiu per abordar històries de personatges arrossegats per les turbulències de la vida i enfrontats a les seves pròpies contradiccions, relats d'individus que es mouen entre el passat i el present a la recerca d'una identitat que se'ls escapa. D'aquesta nova etapa són La mirada obscura (1999), El pardal vermell (2005), La font de Ceres (2008) i La venus negra (2016). I l'any 2021 publica Atlàntic, una llarga epopeia històrica articulada al voltant del tràfic d'esclaus que constitueix un homenatge als autors clàssics del segle XIX.

Autoren/Hrsg.

Lorman, Josep

Leseproben

3

Era divendres i havia quedat amb la Júlia per sopar, però hauria preferit tancar-me a casa i posar-me a llegir. Llegir era l’única cosa que m’asserenava quan em sentia inquiet i els pensaments corrien massa de pressa sense un propòsit clar. La trucada de l’Elena m’havia afectat. Odiava perdre’m en la confusió d’imatges i records, i aquelles darreres setmanes havien estat una constant evocació del passat. La mort de la mare i l’aparició en escena de l’Elisenda i el marit havien reobert velles ferides; veure’ls em removia les entranyes fins al punt de sentir l’amargor de la fel. Era superior a mi. El seu cinisme em vencia. Les llàgrimes de l’Elisenda al cementiri m’havien indignat fins al punt d’haver de tancar els ulls per no veure-la. I enmig de tot allò, apareixia l’Elena, pàl·lida, demacrada, amb aquella veu enrogallada. «T’he d’explicar moltes coses». Què m’havia d’explicar? Res de bo, pel seu aspecte. Com havia estat possible aquella transformació? Als disset anys era una noia bonica, de formes arrodonides i un somriure alegre que s’encomanava. Les meves mans havien resseguit la seva cintura mentre ballàvem a les festes del Casino d’Argentona i havia sentit la palpitació excitant de la carn, càlida, viva, voluptuosa. On era ara aquella carn? No me’n podia avenir. Havia d’estar malalta; només una malaltia ho podia explicar.

Vaig arribar al petit restaurant del carrer d’Enric Granados on solíem anar i vaig ocupar la taula reservada. El local s’havia posat de moda i era ple. Parelles joves que conversaven i reien, matrimonis que menjaven en silenci, grups de quatre o cinc persones parlant entre elles, els cambrers circulant entre les taules, la mestressa darrere de la caixa, la jove de la barra…; m’ho vaig quedar observant mentre esperava. Com era habitual, la Júlia arribava tard. Aquesta vegada, però, l’espera m’impacientava. La sensació devastadora del pas del temps m’havia posat de mal humor. Decididament preferiria ser a casa. Estava a punt d’agafar la jaqueta per marxar quan la vaig veure entrar per la porta.

—Ja marxava.

—Ho sento, Joan. Però avui ha vingut una amiga de la Marta per quedar-se a dormir i els he volgut deixar el sopar fet.

En una altra ocasió l’excusa hauria calmat el meu neguit, però aquesta vegada encara em va contrariar més. Sempre tenia l’excusa de la filla a la punta de la llengua. Es va asseure, però vaig sentir que hauria preferit que hagués arribat uns minuts després, quan jo ja no hi fos.

—M’hauries pogut trucar.

—Sí, és veritat, però no em pensava que m’entretindria tant. Perdona.

—Trucar i dir que arribaràs tard són només uns segons. Digues que no hi has pensat perquè creus que fer-me esperar forma part de la cita.

—Això no és veritat. Si no arribo a l’hora no és perquè no vulgui, és perquè no puc.

—Doncs jo no hi veig la dificultat, la veritat. És qüestió de calcular el moment de sortir de casa en funció de l’hora fixada per trobar-nos i no en funció del marge que tu hi afegeixes pel teu compte.

—No sé si recordes que tinc una filla de dotze anys que viu amb mi.

—Ho sé i ho recordo, i si això és la causa dels teus retards sistemàtics, té una fàcil solució.

—Quina? —va preguntar la Júlia, desafiadora.

—Quedar més tard —vaig dir, aplicant una lògica irrefutable.

Segurament s’imaginava una solució més dràstica i la simplicitat de la que li proposava la va calmar. No vam dir-nos res més i ens vam posar a examinar la carta. El cambrer va arribar i ens va demanar si ja havíem escollit.

—Sí —vaig dir.

—No, jo encara no —va objectar la Júlia.

I el cambrer se’n va anar. La Júlia dubtava. Sempre li costava decidir-se. Escollir un plat significava deixar-ne de banda altres que també li venien de gust i això la mortificava.

—Tu què demanes?

—Bacallà a la veneciana.

La Júlia va rumiar i va considerar que hi havia opcions millors.

—No t’agradaria que compartíssim un llenguado amb mousse d’anxoves i aquest filet de vedella amb salsa de vi de Madeira i mostassa?

—No. Prefereixo el bacallà. Ho sento.

La negativa a compartir el que li venia de gust va tornar a submergir-la en el mar de dubtes. Van passar cinc minuts i el cambrer va tornar.

—Ja ho saben?

—Sí —vaig dir—. Bacallà a la veneciana i… Què decideixes, Júlia?

—Mmm… Doncs, no ho sé… Com és la vedella Carlemany?

—És tall rodó de vedella rostit, presentat en rodanxes i, entre rodanxa i rodanxa, s’hi posa un saltat de bolets.

—T’atreveixes a tastar-ho? —va preguntar-me.

—D’acord, ho tastaré —vaig acceptar amb ganes d’acabar el viacrucis de la comanda del sopar.

Després d’escollir el vi, el cambrer va marxar.

—Algun dia m’agradaria poder menjar el plat que demano sencer, sense haver-lo de deixar a la meitat i haver-me d’empassar una altra cosa que no em ve de gust.

—Ai, noi, estàs insuportable aquesta nit, no sé què et passa. Si no tenies ganes que ens veiéssim, m’ho hauries pogut dir.

—No t’estic dient que no et volia veure, només et dic que m’agradaria menjar-me el meu plat sencer, sense compartir-lo ni haver de barrejar-lo amb una salsa que segurament no em caurà bé.

—Doncs mira que t’ho he preguntat, si et venia de gust el filet.

—Bé, deixem-ho estar. Com t’ha anat la setmana? Has tingut moguda a la feina, oi?

Ens vam posar a parlar de la feina de la Júlia per tal de mirar de diluir la tensió d’aquell inici de sopar. La Júlia s’havia llicenciat en Pedagogia i Psicologia, i després d’uns quants anys de fer de professora a l’Escola Universitària Blanquerna, havia passat a l’Administració Pública. Ara treballava al Consell Escolar de Catalunya i, juntament amb una sòcia, havia obert una consulta de psicologia infantil i juvenil que els anava prou bé. Vaig conèixer la Júlia a les classes d’anglès de l’Escola d’Idiomes. Jo tenia vint-i-dos anys i ella divuit i es presentava a classe sense sostenidors, en una ostentació d’uns pits joves i turgents que es movien amb una vibració mòrbida quan caminava. Sempre arribava tard i travessava tota l’aula per anar a seure al davant. Era aleshores, en veure-la acostar-se amb aquells pits trèmols que l’assistència a classe d’anglès prenia un sentit real per a mi. Passava pel meu costat i darrere seu deixava una lleu fragància de carn tendra, acabada d'assaonar, que em torbava. D’esquena, la imatge dels pits temptadors era substituïda per la d’un cul alt i rodó, definit per la tela ajustada dels texans, que es movia al ritme que li imposaven dues anques elàstiques, d’euga enjogassada. Un dia ja no vaig poder més; la vaig esperar a la sortida de l’aula i, amb una excusa, la vaig abordar. A partir de llavors sempre procurava topar-me-la en acabar la classe i fèiem part del camí junts. A més dels seus encants físics, va resultar que la Júlia no era gens pretensiosa i li agradava xerrar, i quan xerrava, tenia una manera de pronunciar les esses, arrossegant-les una mica i fent-les xiular, que encisava; era un so insinuant i sensual, que inserit en la seva verbositat fàcil donava com a resultat una sonoritat serpentina, hipnòtica i seductora. Si mai hagués hagut de fer parlar l’Eva, la persuasiva femella bíblica que va entabanar el pobre Adam, l’hauria fet parlar com la Júlia. Un dia li vaig demanar per sortir i ella va acceptar. De seguida la Júlia em va presentar la seva colla d’amics, tots més joves que jo, i m’hi vaig incorporar amb una certa incomoditat. En realitat, a mi no m’interessava formar part d’una colla; el que m’interessava era ella. Però ella no estava disposada a cedir-me l’exclusivitat. El curs va acabar i l’estiu ens va separar; ella va marxar amb els seus pares a la torre d’Arenys de Mar i jo em vaig quedar sol a Barcelona, esperant el setembre i el nou curs d’anglès. Però al setembre ella va tornar enamorada i, arrossegada per l’èxtasi de l’amor, m’ho va explicar tot, qui era, com l’havia conegut, què havien fet i quins plans tenien. En la seva inconsciència, no em va estalviar ni el detall que li semblava que estava embarassada. Ho vaig haver d’entomar tot de cop amb cara de pòquer. Feia cosa d’un any i mig aproximadament em va sonar el telèfon. «Joan Auger?». «Sí, soc jo». «Saps qui soc?» —Sssapss qui ssoc?—. Només una persona podia pronunciar les esses d’aquella manera. «Sí, ets la Júlia Camps». I ella, naturalment, va sentir-se afalagada pel fet que no l’hagués oblidat. Vam quedar en un bar del passeig de Gràcia i en aquell primer encontre em va explicar que tenia quatre fills, tots de l’Albert, el xicot del qual s’havia enamorat a Arenys de Mar. Feia deu anys que se n’havia separat i tot just tres mesos que l’havia enterrat per culpa d’un atac de cor. «Vaja, em sap greu». «Doncs no te’n sàpiga, perquè es va portar com un porc. Em va deixar amb les quatre criatures per embolicar-se amb una dominicana quinze anys més jove que ell i que l’ha dut a la tomba de tant cardar». Els dos fills grans, un xicot de vint-i-sis anys i una noia de vint-i-quatre, ja s’havien independitzat; la mitjana, de vint-i-un, era a Londres estudiant, i la petita, de dotze, era l’única que encara vivia amb ella. Tota aquella història havia deixat signes evidents en la Júlia: les formes fermes i sensuals de joveneta s’havien afluixat i dilatat, i tot i que no...