Martín / Capell Tot anava bé fins ara

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19627-79-7
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 95, 280 Seiten

Reihe: Crims.cat

Una trama que neix d'un cas policial verídic investigat pel mateix Joan Miquel Capell, ara transformat en un thriller impactant. La realitat supera la ficció. A la història d'un policia sempre hi ha un cas que es recorda especialment, per la dificultat que oferia, per les ramificacions que conduïen a àmbits inesperats i pels entrebancs que l'investigador es va trobar abans de resoldre'l. L'any 1993, l'aleshores sotsinspector Joan Miquel Capell va haver d'enfrontar-se al cas d'un company, mosso d'esquadra, mort d'un tret al cap en estranyes circumstàncies. Un jutge ja havia dictaminat que es tractava d'un suïcidi i el cas es donava per tancat, però hi havia algú que no ho podia acceptar i va forçar que es reobrís el cas. El que la investigació va deixar al descobert va ser una complicada trama on s'ajuntaven el tràfic de drogues, la prostitució i la cobdícia al voltant de la complexa personalitat de la víctima. Amb aquest material, tret de la realitat, l'ara comissari Joan Miquel Capell i l'escriptor Andreu Martín tornen a escriure a quatre mans a «crims.cat», en una trama procedimental, crua i realista, plena d'intriga i misteris, que impacta les víctimes i el mateix cos que la investiga. Un tret al cap. Un veredicte de suïcidi. Però... i si no fos la veritat? Quan un mosso d'esquadra apareix mort en estranyes circumstàncies, tot apunta a un cas tancat. Suïcidi, diu el jutge. Però hi ha qui no es conforma. I rere la cortina d'aparences, comença a desfilar una trama fosca de corrupció, tràfic de drogues i prostitució que esquitxa el cor del mateix cos policial. Catalunya, anys 90. El cos dels Mossos d'Esquadra encara està creixent, però ja arrossega secrets que fan tremolar els fonaments de la confiança i la lleialtat.  Aquest cas no només marcarà la carrera d'un agent -la marcarà per sempre. Una novel·la crua i plena de veritat que posa el dit a la nafra: què passa quan la versió oficial només vol silenciar el que fa nosa? Andreu Martín i Joan Miquel Capell tornen amb una història que no deixarà indiferent a ningú.

Andreu Martín (1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que, el 1979, va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi, que va ser adaptada al cinema per Vicente Aranda, i posteriorment ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és o no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (les dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellíssimes persones (que, a més del Hammett, també va rebre el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). També ha fet incursions en el gènere eròtic amb Espera, ponte así (premi La Sonrisa Vertical), en el gènere esportiu amb Hat trick i, sobretot, en l'àmbit de la novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Novel·la Juvenil. L'Harem del Tibidabo (2018), Tothom et recordarà (2019), La favorita de l'Harem (2020) i Ara direu que estic boig (2021) han sigut les seves darreres novel·les publicades a la col·lecció «crims.cat». Joan Miquel Capell va néixer al Guinardó (Barcelona). És doctor en dret per la UB on imparteix l'assignatura la Delinqüència organitzada i terrorisme. En l'actualitat treballa com a responsable del Gabinet de Prevenció i Seguretat de la Diputació de Barcelona. Va prestar servei com mosso d'esquadra durant més de trenta anys i va passar per totes les categories fins a arribar a comissari. Ha treballat en diferents destins d'investigació policial on va destacar en investigacions relacionades amb el tràfic de drogues, els delictes contra el consum o el medi ambient. Va ser el primer cap de la Regió Policial de Girona i, posteriorment, encarregat del desplegament de substitució a la ciutat de Barcelona de la PG/ME. Ha publicat diversos articles de caire jurídic i assaigs com Nocions Bàsiques de la Policia local a Catalunya i Les funcions de policia judicial de la Policia local a Catalunya (2016) o la Gestió de la Crisi en el món local (2020). És autor dels llibres Ser policia (2011) i Soc regidor de seguretat, i ara què? (2019). Va guanyar el premi Crims de Tinta (2018) amb la novel·la Wad-Ras.

Autoren/Hrsg.

Martín, Andreu

Capell, Joan Miquel

Leseproben

Bolívia

El despertador sonava a dos quarts de set del matí i jo procurava aturar el seu soroll de seguida, d’una manotada. Abandonava el llit de puntetes, furtiu a casa meva, i em ficava a la cambra de bany procurant mantenir un silenci sepulcral. Em vestia, sempre de puntetes i contenint la respiració i, quan ja estava en perfecte estat de revista, sortia al corredor i, sense cap mena de precaució, obria les portes de les cambres de les meves filles i els encenia el llum.

—Vinga, amunt, que són les set!

Aleshores, esclatava la revolució.

Hi ha gent que s’aixeca de bon humor, decidida a enfrontar-se al nou dia pletòrica d’optimisme; i hi ha gent que s’aixeca enfurismada, com si el seu món de somnis fos paradisíac i el despertar representés una mena de condemna. La Susanna i la Patrícia, les meves filles, divuit i disset anys respectivament, pertanyien a la segona categoria.

Jo em refugiava a la cuina per fer els esmorzars, posava Catalunya Ràdio i feia veure que no les sentia. Josep Cuní ens informava del cas Filesa, sobre el finançament il·lícit del Partit Socialista, i les declaracions d’un tal Navarro a la Comissió del Congrés dels Diputats. Les nenes irrompien a la cuina per devorar el que els havia preparat. Jo els ficava pressa.

—Vinga, vinga, que és tard.

Les acompanyava a l’escola amb cotxe. Les deixava a la porta sense petons ni comiats complaents, no fos cas que ens veiessin els seus companys, i me n’anava, alliberat d’atmosferes ominoses, cap a la nova seu central dels Mossos, que es trobava al Poblenou, carrer Bolívia cantonada amb Àvila.

L’anomenàvem Base i era un edifici vell i sense encant, antiga fàbrica construïda amb esperit pràctic i sense ganes d’agradar a ningú, que havia comprat la Generalitat per utilitzar-lo com a Centre de Dades durant les eleccions al Parlament de Catalunya de 1992 i, un cop finalitzat tot l'esdeveniment electoral, va passar a ser la nostra seu.

Estava situada enmig d’edificis de tallers i naus industrials que un dia van formar el mític Manchester Català, ara abandonats i en ruïnes. Teníem la promesa que, en poc temps, el Pla Urbanístic de Barcelona havia de convertir aquell barri en una meravella enlluernadora, i que posseiríem el laboratori de Policia Científica més avançat de tot el país, però de moment només eren promeses.

Vaig estacionar el cotxe sense problemes perquè en aquella època no costava gens aparcar en aquells carrers oblidats de la mà de Déu.

Havíem perdut l’encant de l’edifici cèntric, a prop del parc de la Ciutadella, on deia la llegenda que havia estat aquarterada la Gestapo en temps del franquisme, i que estava decorat amb vitralls de colors; i ja no podíem comptar amb la cantina de la Rosita i el Ciscu, que tant ens cuidaven. A canvi, a l’altra banda del carrer teníem tres comerços imprescindibles: una farmàcia, una botiga de queviures i un bar per als cafès anteriors a la incorporació al servei.

Can Miguelín.

Al bar, ple d’enrenou i fum de cigarrets, vaig trobar la Remei.

—Com va, això? —la vaig saludar—. Li podrem comprar els pits, a la Josefa, o no?

—No me’n parlis, de la Josefa. Molta xerrameca, molta xerrameca, però no resulta gens productiva. No para de parlar de la seva veïna, l’Aquilina, que es diu Aquilina: que si s’ha comprat un televisor de no sé quantes polzades, que si s’ha comprat una catifa turca, que se l’ha fet portar directament de Turquia. L’admira! L’enveja molt, però l’admira. Es canviaria per ella ara mateix. Saps què li enveja?

—A part dels pits?

—A part dels pits. Fins i tot enveja que el seu marit se’n va de putes! Ah, sí. Diu: «És que els narcotraficants ja ho tenen, això, ho han de fer, ja se sap, són narcos…». —Em feia riure, la Remei—. Diu la Josefa: «Però després, el David compleix, eh?». El nostre narco es diu David, David Ceballos. Diu: «Compleix, se’n va putes però, quan torna a casa, compleix com un home. No com el meu marit, que ni compleix, ni se’n va de putes ni res».

La caporal es va posar seriosa, recordant que parlava amb el seu superior.

—Fem exactament el que ens van ensenyar els de la dea. Jo soc l’enllaç de la Josefa: només parla amb mi, i ja et dic jo que no és gens fàcil.

—Amb qui treballes la setmana que ve?

L’hi preguntava amb un somriure i com si no ho sabés, de manera superficial, però el cert és que jo tenia l’obligació de supervisar la seva feina. Era l’encarregat de vetllar perquè la relació de policia d’enllaç i confident no es deteriorés. De vegades, intimen massa, o el confident delinqueix i demana impunitat a canvi d’informació.

—Amb el Josep i la Carme. Sobretot, em donen seguretat quan ens trobem amb la Josefa, però no caldria, perquè no passa res. Estem fent algun seguiment… El David Ceballos visita un pis de la Zona Franca i un taller de cotxes al barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat, però no sembla que tingui cap feina coneguda.

—I què teniu, de moment, doncs?

—No res. Sabem que el David Ceballos no té antecedents, de la seva bústia hem tret cartes del Banc Sabadell, sabem on té el costum d’aparcar el seu Volvo, a quina escola porten els nens… No gaire més. Ah, sí, i hem localitzat els punts on podem aparcar la Roberta. —Es referia a la furgoneta des d’on fotografiàvem el sospitós i manteníem una vigilància discreta de la porta de l’edifici on vivia—. Ara, això sí, la Josefa es fa la interessant complicant-nos la vida tant com pot. Primer, va fer que ens trobéssim als matins, quan porta el nen al col·le. Aleshores, anàvem a esmorzar i bla-bla-bla, bla-bla-bla, m’explicava la pel·lícula del Richard Gere que van fer al Canal+ i que va anar a veure a casa del traficant, en el seu televisor nou i immens, però res més. I l’esmorzar el pagava jo.

»Quan li vaig dir que no era prudent anar a esmorzar dia sí dia també a la granja del costat de l’escola del seu fill, es va ofendre una mica i em va dir que, si m’havia de dir alguna cosa important, posaria una tovallola marró al balcó i això voldria dir que ens trobaríem al vespre, a les nou, al costat dels contenidors, quan sortís a llençar les escombraries.

—I ha tingut alguna cosa important a dir?

—Res. Que l’Aquilina li va dir que, en clau, de la cocaïna en deien «camises», «que necessitem més camises», «que ens estan portant un carregament de camises». Però res més. Res de concret. No sap exactament quan arriben les camises, ni des d’on, ni on les han d’anar a buscar, ni qui les envia… Creu-me: aquesta operació Bòtox no sembla que porti enlloc.

—Bé, tingues una mica de paciència. La Josefa és la nostra primera confident. Dona-li temps. —Vaig pagar els cafès i, abans de marxar, vaig advertir a la caporal, de broma—: No t’ho prenguis per costum. O haurem de recórrer al truc de la tovallola marró.

La vaig deixar rient.

Vaig creuar el carrer i vaig entrar a Base. Vaig pujar al segon pis, on hi havia l’Àrea de Salut Pública.

El primer que trobaves al capdamunt de les escales era la Montse, que havia estat secretària del Trilla i ara et rebia amb un somriure.

—Bon dia.

—Bon dia.

Vaig enfilar un passadís estret, a la dreta del qual uns finestrals ens oferien la vista de les velles ruïnes del barri, i a l’esquerra s’alineaven els despatxos separats per mampares la meitat superior de les quals era de vidre, cosa que permetia controlar el que passava a l’interior. El primer era el meu despatx, que ja no havia de compartir amb ningú més. Un escriptori, amb butaca confortable, cadires per a les visites, una taula rodona amb més cadires per a les reunions, un penja-robes, un armari i uns quants prestatges per exhibir-hi la meva personalitat.

Acabava de penjar la caçadora, estava encenent el cigarret i encara no havia tingut temps de seure a la butaca, quan el Martí Roman ja picava al vidre de la porta amb l’artell del dit del mig.

Portava una capsa blanca amb el logo de la Direcció General.

—Els papers del cas Ballester —va dir—. Els acabo de recollir del despatx del Trilla. Tot el que han pogut reunir el Toni i la Mireia.

De seguida ens vam posar a la feina, amb la taula rodona pel mig. Vam anar traient documents oficials, fotocòpies, una còpia del primer informe que el Toni i la Mireia havien redactat quan estaven a la Brigada de Menors, poc després de la mort; apunts a mà on es resumien entrevistes, fulls d’investigació on anotaven el que anaven fent cada dia, les línies que seguien i les percepcions que anaven traient del que esbrinaven…

Vam dividir la paperassa en dues parts, una la revisava el Martí i l’altra jo, per després distribuir els documents sobre la taula rodona segons l’ordre que a nosaltres ens convenia.

El sotsinspector Trilla hi havia afegit un ofici, signat per ell, on ens ordenava que repasséssim tot el cas i que, en el supòsit que descobríssim algun element significatiu, el poséssim en coneixement del jutjat d’instrucció número 8 de Gavà.

Em vaig aturar a contemplar la fotografia de l’Agustí Ballester Soria.

Trenta-un anys, mosso de la segona promoció. Em resultava remotament conegut, però vaig descobrir que no en sabia res, d’ell. Tenia un rostre agradable, sense cap peculiaritat notable, i hauria pogut ser atractiu si els seus ulls mostressin més interès pel que veien i el seu somriure hagués sigut...