Riera Porta L'Escorxador

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-55-1
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 88, 282 Seiten

Reihe: Crims.cat

En Roc viu a un poble de la Catalunya interior. Porta una cama ortopèdica com a conseqüència d'un accident terrible i absurd, i viu turmentat i obsessionat per deixar enrere un passat miserable i començar una nova vida amb la Laia. Vol tirar endavant i ha de lluitar contra les seves pors, angoixes i traumes, i no li serà gens fàcil sortir-se'n. L'Escorxador, novel·la guanyadora de l'XI Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, és un thriller negre, gòtic i rural amb boscos infinits, personatges maltractats per la vida, drogues i escenaris sòrdids. Amb moltes referències musicals que puntegen la trama, la prosa de Lluís Riera Porta és precisa i directa com un cop de puny, i ens transporta als racons més foscos que tots amaguem a dins nostre.

Lluís Riera Porta va néixer el 1975 a Artés, i actualment viu a Castelló d'Empúries. Educador social de formació, ha treballat més de vint-i-cinc anys en el camp social, en àmbits com les drogodependències, serveis socials i l'acció comunitària. Apassionat de la literatura i la música, toca el baix des de l'adolescència. Va formar-se com a escriptor al Laboratori de Lletres. Ha publicat el llibre de relats Contes bruts (2023).

Autoren/Hrsg.

Riera Porta, Lluís

Leseproben

2

La Vella treu una bossa de plàstic de la nevera plena de vísceres de conill. Posa la mà a dins i n’agafa un grapat. El tira en una paella atrotinada amb oli bullent. Trenca un ou i el posa dins un got, hi afegeix tres cullerades de sucre i quatre dits de vi. Ho remena amb força: cloc, cloc, cloc. Són quarts de set, i el seu fill, el Mort, és assegut a la taula de la cuina esperant l’esmorzar amb la mirada perduda. La Vella li acosta el got amb l’ou, sucre i el vi. El seu fill l’agafa amb les seves dues mans enormes i l’engoleix amb tres glops. Li queda una mica d’ou enganxat a la comissura dels llavis i deixa anar un rot sord. Fa més de quaranta anys que aquesta és la base de l’esmorzar del Mort. Els diumenges, però, la Vella li posa dos ous en comptes d’un i el doble de sucre. La Vella reparteix les vísceres en dos plats i les acompanya d’una llesca de pa. Fa dècades que no funciona l’extractor i la fortor de ronyons i fetge de conill queda molt viva a l’atmosfera. La Vella seu i mengen, només els acompanyen els sons guturals de les dents trinxant aquelles vísceres. Sota la taula hi ha el Blackie, un gos d’atura barrejat. Un petaner negre i pelut que tot el dia deambula darrere les faldilles d’aquella dona. La cuina és un espai fosc i lúgubre on només entra la llum per una finestra petita que dona a un camí polsós. Tot està revestit amb una pàtina de greix i pèls de gos. L’espai té una llar de foc que la Vella s’ocupa d’atiar cada matí. Aquell foc no mor en tot l’hivern. Al costat hi ha una tele petita i antiga que funciona per la gràcia de Déu, i al seu davant, un sofà que en una altra vida havia estat blau marí, i ara fa massa anys que absorbeix tota mena de líquids alimentaris i corporals i s’ha tornat marronós.

Sense dir ni una paraula s’aixequen de taula. La Vella recull plats i gots i el Mort revisa les trampes per a rates que hi ha situades estratègicament per tota la cuina. N’hi ha una de morta, l’agafa i se la posa a la butxaca. Torna a carregar la trampa amb un trosset de formatge que li dona la seva mare. Camina lentament cap als baixos de la casa. Puja un diferencial que acciona uns fluorescents recoberts de teranyines que il·luminen un gran espai. La llum i la presència del Mort desperten el bestiar. Sona el bellugueig d’algun animal. Roncs i fresses variades. Corredisses i alguna esbatussada. L’olor és intensa però totalment imperceptible pel Mort i la Vella. Aquell baf sempre ha format part de les seves vides. A la dreta de la nau hi ha els porcs. El Mort s’hi acosta per tirar-los la rata que porta a la butxaca. El primer que l’arreplega l’engoleix com aquell qui s’empassa la saliva. Hi ha una cort principal on hi ha una dotzena de bèsties de diverses mides. Al costat, en gàbies, hi ha dues truges que no tenen espai ni per donar la volta sobre el seu propi cos. Estan envoltades de garrins ansiosos per succionar-los les mamelles. A continuació, en una cort petita, hi ha un verro negre i enorme, un Duroc de més de tres-cents quilos. Li regalima una mena d’escumera blanca i espessa per les vores de la boca. Té uns ulls tèrbols i freds com dos forats de bala. A l’altra banda, a la paret, hi ha conilleres. Un munt de conilleres construïdes amb obra i una porta de fusta amb una malla metàl·lica. Hi ha unes vint gàbies disposades en quatre plantes, les unes sobre les altres, com si fossin parcel·les d’un cementiri o apartaments a primera línia de mar. No fan més de seixanta per quaranta centímetres i hi ha quatre o cinc conills a cadascuna. A la punta hi ha el galliner. Més de cent gallines ponedores entaforades en gàbies d’acer galvanitzat de diverses mides i formes. Hi ha una quantitat ingent d’aquelles bèsties per metre quadrat. Entre totes fan un xivarri constant. El Mort sempre ha pensat que el fet que les gallines ponguin ous cada dia és un miracle. És la prova de la divinitat a la Terra. Adora aquelles bèsties, sempre les ha vist com petits dinosaures amb plomes. Agafa una galleda ronyosa de color blau cel. Li costa aixecar els peus a cada passa per la densa i humida capa de merda que cobreix l’espai de punta a punta. A mesura que s’hi va acostant es va esverant el galliner i van pujant els decibels. El Mort de cop fa un crit, «Uaaa!», i les gallines s’espanten i callen totes de cop. Ell riu sorneguer. Les gallines, a poc a poc, tornen a escatainar i torna el xivarri fins a pujar a la mateixa intensitat que abans. Recull els ous amb molta cura. Sense córrer. Els mira d’un en un i els va col·locant dins la galleda. Va lent, ell sempre va molt lent.

El Mort és un home de mitjana edat. El seu nom real és Albert Pujol, però, per la seva lentitud, des que era un marrec que al Poble li diuen el Mort. L’hi va començar a dir un mestre del Poble i el malnom va fer fortuna. Té un caminar arrossegat. Moviments feixucs. Gairebé mai diu res. Quan parla ho fa molt a poc a poc, repetint les frases una vegada i una altra. Fa unes pauses excessives que posen a prova els nervis de l’interlocutor més pacient. L’acompanya una respiració lenta i sorollosa que desprèn una olor de vi i fum. Obre i tanca els ulls amb parsimònia. És alt, molt alt, amb uns peus enormes que aguanten unes cames llargues, gruixudes i retortes. Un ventre voluminós i flàccid. Un cap gran i rodó que reposa sobre un coll gairebé inexistent. Una calba brillant contrasta amb una barba abundant i canosa. Unes ulleres negres, d’una altra època, corregeixen una miopia severa a uns ulls que estan massa junts. Una boca grossa amb uns llavis carnosos amaga una dentadura bruta, corcada i despoblada. El Mort viu i treballa amb la seva mare. La Vella, que ja va cap als vuitanta, encara li compra la roba. Xiruques marrons. Uns texans grans i mal subjectats per un cinturó que deixa veure tres o quatre centímetres de la ratlla del cul. Una camisa de quadres mig descordada mostra un pit fornit i pelut. Tant si és estiu com hivern el Mort va en màniga curta, només els dies de gelades extremes porta un jersei de llana gris obert per una cremallera que va de dalt a baix. És un home calorós i tendeix a suar en abundància, i això fa que sempre vagi enllustrat per una pàtina de greixum.

Obre una porta lateral i surt a l’exterior. Dos gossos llebrers criden desesperats dins un tancat construït amb palets, xapes i trossos de plàstic. Borden en forma de súplica. Una súplica que s’acosta a la mala llet. Estan afamats. Nerviosos, donen voltes sobre el seu propi cos. El Mort els mira amb calma. Es descorda la bragueta i pixa. Fa un fred que pela i li encanta veure com surt fum de la seva orina densa i fosca. Es posa el penis a dins, es corda pantalons i cinturó i, amb gust, nota l’escalfor a l’entrecuix que li proporciona un últim raig generós. La pròstata del Mort cada cop té més imprecisions.

Sempre que mira aquells gossos li recorden el seu pare. Quan el Vell era viu en tenien vuit o deu, de gossos de cacera, tots tancats en aquella mena de comuna, i només sortien per anar a caçar amb una ànsia desorbitada. Recorda que quan algun era massa vell, o no servia per caçar per alguna tara, el seu pare l’apartava de la resta, i abans no el matava el feia patir de mala manera. El lligava a fora el tancat amb una cadena curtíssima que no devia fer més d’un metre. No li donava ni menjar ni beure uns quants dies, i quan el gos ja mostrava una flaquesa moribunda, li posava una peça de carn suculenta just a pocs centímetres on la curta cadena no li permetia arribar. El pare del Mort gaudia veient com el gos esgarrapava a terra amb totes les seves forces i estirava el coll fins a escanyar-se per arribar a aquell tros de carn. El Mort recorda com aquelles bèsties, ja molt debilitades, estrebaven la corda fins a rebentar-se les ungles de les quatre potes i fer-se unes ferides al coll que els deixaven mitja esquena encetada. Carn viva. Al cap d’unes llargues hores, el gos, ja agonitzant, anava abandonant la lluita i s’entregava a la mort. Al cap d’unes hores més el seu cos quedava cobert de mosques i altres insectes. Després, el vell, satisfet per l’espectacle, deslligava el cadàver de l’animal i l’estirava per les potes de darrere fins a la cort de porcs, on era devorat entre roncs i batusses.

El Mort entra i veu la Vella que distribueix ous en cartons de dotzenes i mitges dotzenes amb el Blackie als peus. Ell comença a repartir el pinso que toca a cada tipus de bèstia. Mare i fill es guanyen la vida venent ous, conills i porcs. Els porcs els venen vius, només en maten un cop a l’any. Els seus clients són veïns que van a comprar directament a casa, l’Escorxador (que és el bar del Poble) i el restaurant de la carretera (que és el restaurant que hi ha a la carretera). També fan intercanvis. El pinso de les gallines va a canvi d’un nombre determinat de porcs engreixats a l’any, i el vi i la llet van a canvi d’ous. En aquella casa, de tota la vida s’hi han venut ous, la mare del pare del Mort ja n’hi venia. Aquella dona es deia Dolors i aquella casa sempre se l’ha conegut com a Ca la Dolors dels Ous. No queda clar si aquest era un mot descriptiu referit al tipus de negoci que s’hi feia, o era una manera de dir Ca la Dolors dels Collons, perquè aquella dona tenia el caràcter del diable.

—Has de portar cinc dotzenes d’ous al restaurant de la carretera, i dues dotzenes a la puta de la Janis —diu la Vella sense mirar el seu fill mentre va repassant les gàbies dels conills.

—No li diguis puta, no li diguis puta, no li diguis puta —diu el Mort mirant-se als peus.

—Aquella mossa de l’Escorxador és una bagassa, nen. Les que venen de la Ciutat és perquè han hagut de fugir d’allà per putes o per drogoaddictes. No hi ha més, i la guarra de la Janis ho té tot. És...