Serrahima Estimat senyor fiscal

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19627-87-2
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 96, 150 Seiten

Reihe: Crims.cat

Una història psicològica i sòrdida de Maurici Serrahima sobre la fragilitat moral, la distorsió de la veritat i les contradiccions que tots arrosseguem. Presentem la història de Carles Creus, un home condemnat a mort per l'assassinat d'un metge prestigiós. Per defensar-se dels fets que l'inculpen, es dirigeix al fiscal de la causa escrivint-li una llarga carta des de la seva cel·la, en la qual decideix explicar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.  Una història psicològica, sòrdida i fosca que ens descobreix fins a quin punt poden arribar les contradiccions de les persones.  'Estimat senyor fiscal és un dels textos pioners del gènere policíac en català, i sens dubte, un dels més originals.' -Àlex Martín Escribà Amb aquesta premissa inquietant, Estimat senyor fiscal s'endinsa en els meandres més foscos de la consciència humana per mostrar-nos fins on pot arribar l'autoengany, la culpa i la necessitat desesperada de ser escoltat. Amb una narració densa, sòbria i altament introspectiva, Maurici Serrahima construeix una història psicològica i sòrdida, que va molt més enllà del cas criminal que la motiva: és un relat sobre la fragilitat moral, la distorsió de la veritat i les contradiccions que tots arrosseguem. Un text que incomoda, que fa pensar, que colpeja amb silenci. Autor d'una obra diversa i influent, amb dietaris de gran valor històric i assajos sobre literatura i pensament, Serrahima es distingeix també com a narrador amb títols com Estimat senyor fiscal (1955), una de les seves obres de ficció més intenses i inquietants. En aquesta novel·la, la seva capacitat per penetrar en els racons més foscos de la consciència humana es manifesta amb plenitud, consolidant-lo com una veu literària sòlida i original dins la narrativa catalana contemporània. Escriptor de la veritat incòmoda, observador dels clarobscurs de la condició humana i defensor de la dignitat intel·lectual en temps difícils. Estimat senyor fiscal és una de les novel·les més potents i singulars de Serrahima, una peça clau dins la narrativa catalana de postguerra, escrita per un autor que va combinar l'activisme intel·lectual amb una mirada literària implacable. Una obra intensa i psicològicament complexa. Serrahima construeix una veu narrativa carregada de tensió interior, que captiva el lector amb la cruesa i lucidesa d'una confessió desesperada. Narració en forma epistolar que atrapa. El recurs de la carta al fiscal crea una atmosfera íntima i opressiva que apropa el lector directament al pensament del protagonista.  Exploració profunda de la culpa i la veritat. La novel·la aborda el delicat límit entre la justificació i l'autoengany, fent-nos qüestionar qui diu la veritat... i si importa. Retrat sòrdid però lúcid de l'ésser humà. Sense concessions ni moralismes, l'autor mostra les contradiccions més fosques de la condició humana amb gran habilitat literària. Un clàssic contemporani amb veu pròpia. Amb un estil sobri i penetrant, Maurici Serrahima demostra perquè és una de les veus més interessants i singulars de la narrativa catalana contemporània.

Maurici Serrahima i Bofill (Barcelona, 1902-1979) va ser advocat, escriptor i ideòleg de grups d'oposició al franquisme. En el camp de les lletres, va conrear diversos gèneres, des de la novel·la i el conte fins a l'assaig i les memòries. Amb la seva activitat, va convertir la seva experiència vital en un testimoni indispensable i privilegiat de la seva època. La recuperació d'Estimat senyor fiscal (1955) el consagra com un d'un dels primers i més valuosos autors de la novel·la policíaca a Catalunya.

Autoren/Hrsg.

Serrahima, Maurici

Leseproben

I

Estimat senyor fiscal:

Em dic Carles Creus i li escric des de la presó. Hi soc fa deu mesos, perquè se m’acusa d’haver assassinat un metge molt conegut. En el judici oral, que es va celebrar abans-d’ahir, em va veure en el banc dels acusats, i m’ha de recordar per força. Soc bru i més aviat pelut, no gaire alt i una mica coix, i no tinc aires de criminal. A la fi del judici vostè va mantenir les seves conclusions i va demanar per a mi la pena de mort, o bé, alternativament, cadena perpètua.

Em sembla que endevino la reacció de vostè: «És clar, que el tinc present! Per què em deu escriure, aquest home?». Però gosaria assegurar que, entre les respostes que se li acudeixen, no hi ha la que correspon al motiu d’aquesta carta.

És molt senzill. Li escric per dir-li tota la veritat sobre l’assassinat del doctor Barretet.

No sé si els fiscals solen rebre gaires cartes així, i admeto que aquesta se li faci, per endavant, una mica sospitosa. En tot cas, des d’ara li dic que no és la del processat que s’ha sentit indefens, o que vol desviar com sigui l’acusació. No, senyor fiscal. Vaig de bona fe. Per una altra banda, vostè deu recordar que, tal com va anar el judici, tinc moltes probabilitats de sortir-ne absolt. Fins i tot, em penso que és aquest el seu parer: així m’ho va dir el meu advocat, i només amb la manera com vostè va portar l’acusació ja gairebé ho podia haver deduït. De manera que no em fa falta defensar-me per carta.

Si li escric és perquè en aquest afer hi ha moltes més coses de les que han sortit en el sumari i moltes més de les que vostè es pugui imaginar, i jo vull que les sàpiga. Estic convençut que vostè s’ho tem. Però no sé si arriba a entendre que, per fer autèntica justícia, totes aquestes altres coses haurien de ser tingudes en compte. I jo me’n sento responsable. Voldria, en allò que estigui en la meva mà, que cada cosa sigui posada en el seu lloc.

No és això sol. Amb els anys —jo no soc cap criatura— havia anat coneixent una mica la realitat. Però darrerament he viscut unes coses tan noves i tan terribles que la meva visió del món i dels homes n’ha sortit completament canviada. I la de mi mateix. Ja no soc, senyor fiscal, l’home que havia estat, i veig la meva vida passada tan separada de mi com si fos la d’un altre home. Per això, abans que la justícia hagi dit l’última paraula —ha passat el judici i només falta la sentència— vull posar en mans de vostè allò que tinc en les meves, perquè sigui restablerta la realitat de tots els fets que van lligats —i no són pas pocs— amb l’assassinat del doctor Barretet. I la vull restablir no pas com abans jo la veia, sinó tal com és, o més ben dit, tal com sigui.

Molt abans del judici oral havia pensat a escriure-li. Havia sentit parlar de vostè com d’un home expert i absolutament com cal —sàpiga, si no ho sabia, que la seva fama arriba a la presó—, i com que la tremenda pertorbació que vaig passar m’inclinava a parlar amb algú de moltes coses, se m’havia acudit escriure-li a vostè. Però, per mi, vostè era poc més que un nom, encara que fos un nom prestigiós: el senyor Eulogi Món, el fiscal. Ara, després d’haver-lo sentit en el judici oral, tinc, no sé per què, la impressió que el conec a fons. Per això li escric.

No pretenc afalagar-lo, i, si el que li he dit li resultava mancat de tacte, li prego que m’excusi. I també si no li dono el tractament al qual segurament deu tenir dret. No li sabria dir res si l’havia de tractar de senyoria i en tercera persona. Estic segur que se’n farà càrrec.

Pensi que, si m’he decidit a escriure-li, és perquè m’hi han inclinat raons molt poderoses. No es tracta aquí, ja li ho he dit, d’una vulgar exculpació, ni tampoc d’acusar altres homes per salvar-me, sinó d’alguna cosa molt més complicada. I per això, i perquè el que li vull dir pugui ser útil, és indispensable que aquesta carta sigui una mica llarga, i que mentre la vagi llegint s’arribi a crear entre vostè i jo una mena d’intimitat, o gairebé diré de connivència.

No se m’escandalitzi abans d’hora. No li demanaré ni li proposaré res que no sigui perfectament honorable. Ben al contrari. Em penso que, amb el que li vull dir, i quan vostè ho sàpiga, farem un veritable servei a la justícia. I potser fins vostè considerarà que m’ha d’agrair alguna cosa.

M’imagino com deu haver anat llegint amb un somriure entre displicent i irònic totes aquestes elucubracions, però potser, arribat aquí, posarà en la lectura una mica més d’interès. «Com —dirà— a ajut a la justícia? És que sap alguna cosa nova, aquest home?»

Sí, senyor fiscal. No és que sàpiga alguna cosa: és que ho sé tot. Però ara no s’impacienti. Si li avenço aquesta afirmació és perquè se’m prengui seriosament, però el servei que jo puc fer no és el de donar-li simplement una notícia, sinó que exigeix tota una història. Allò que autènticament va passar només ho podrà aclarir si em permet que li ho expliqui amb calma i amb molts detalls. Per tant, no s’impacienti, i no faci com els mals lectors que salten pàgines i corren cap a la fi del llibre per saber com acaba. La història que li he de contar és molt terrible, i no la hi conto perquè sí. A més —i perdoni’m la vanitat—, em penso que la sabré contar. Vostè és un bon lector, sensible a les belles lletres —i a la ironia, és clar— i jo he tingut la pretensió de no escriure malament del tot.

Recordi, alhora, que res no m’obliga a escriure-li. Vostè sap més bé que jo que la llei aplicable al cas —em sembla que és en l’article tres-cents vuitanta-i-tants— no permet d’exigir jurament als qui són processats com a possibles autors d’un delicte, i que hi ha uns altres articles que eximeixen els parents pròxims de l’obligació de denunciar, i fins de l’obligació de declarar. D’això resulta que ni la mateixa llei no m’obliga a dir res, i que tot el que li diré li ho diré lliurement i perquè vull dir-li-ho, i no pas per cap obligació, ni per cap escrúpol.

És per això que goso —i no s’ho prengui malament— posar-li d’entrada una condició. Si vostè té el deure d’acusar, jo no tinc cap obligació d’aclarir-li qui ha d’acusar. Si a vostè li agrada que sigui respectat el seu prestigi professional, també m’agrada a mi que se’m respecti, diguem-ho així, una petita vanitat d’escriptor. Toquem i toquem, doncs. Bé: ja deu entendre que no es tracta d’una vanitat. Els motius són molt més greus. M’ha de prometre que llegirà aquesta carta fins a la fi, full per full, sense saltar-se’n cap. D’altra manera, no entendrà res, i ja no em valdria la pena d’escriure-li. Si no ho accepta, plego i no dic res més.

És clar que l’amenaça de plegar és absurda, perquè quan vostè tindrà la carta a les mans la llegirà com voldrà, i en farà el que voldrà. Però jo el tinc per un cavaller, i confio que, si accepta la carta, complirà al peu de la lletra la condició que li he posat. Cregui que convé molt. Ja ho veurà.

Això a part que, si no ho fa així, s’exposa a enlluernar-se amb el que trobarà a la fi, i si aleshores es deixa endur pel seu zel, si perquè li sembla que el deure professional està en joc tira endavant sense haver llegit tota la carta, li adverteixo confidencialment que perilla de fer algun disbarat. Quan acabi de llegir-la ho entendrà, i em donarà la raó.

Encara li diré més. Crec que no interessa a la justícia, ni a vostè, que aquesta carta sigui unida al sumari. Només vostè pot ser jutge del que li ordena el seu deure, però crec que no es negarà a escoltar —i perdoni la gosadia— el meu parer. Quan arribarà a la fi de la carta entendrà per què li ho dic. Però, si li’n quedés algun dubte, tingui present que jo li ho demano. En aquesta carta hi haurà moltes coses que no són per anar a un sumari. Jo li facilitaré tots els camins perquè sigui vostè mateix el qui pugui aconseguir les proves del que realment va passar, i llavors no li farà cap falta parlar de la carta.

Voldria, doncs, senyor fiscal, que m’escoltés amb calma i voldria que aquesta carta quedés entre vostè i jo. Que el que contindrà li serveixi per fer justícia, però com si tot el que en tregui se li acudís a vostè. Faci’s l’efecte que no n’ha rebut cap, de carta. Com si només hagués somniat que la rebia, i en despertar s’hagués trobat sense carta, però amb una nova claror en el cervell que li fes veure, en el sumari, alguna cosa que abans no hi veia i que fos la clau de la història del crim.

M’ha sortit bé aquesta metàfora del somni. Fa bonic, i és dintre la manera com m’agrada escriure. Potser, després, li farà servei quan conti el cas als amics. Però fins si a vostè no li agrada —no li vull imposar els meus gustos literaris—, no veig que per això hagi de parlar de la carta. Li ho prego. Per mi, i pels altres, i fins per vostè mateix.

Si no fos indispensable contar-li tota una història, jo només li hauria escrit una pàgina i n’hauria tingut prou per descobrir-li tota la resta. Però aleshores vostè no entendria què és i com és allò que realment va passar, i no en podria formar concepte. A més, jo no li podria contar, desinteressadament, moltes coses que m’és absolutament indispensable contar a algú o altre. Estimat senyor fiscal, vostè em va tractar, abans-d’ahir, en el judici oral, amb un respecte que no havia trobat, feia molt de temps, en ningú més. Després ja farà de fiscal, i li prometo que li ho donaré tot resolt. Però de...