Thompson 1280 hab.

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19059-43-7
Verlag: La Segona Perifèria
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 33, 256 Seiten

Reihe: Novel·la

En Nick Corey és el xèrif d'un poble de Texas de 1.280 habitants. Inofensiu i pusil·lànime, sembla més preocupat per estalviar-se conflictes que per fer complir la llei. Però sota aquesta aparença anodina, la seva ment cínica i astuta maquina sense treva. Per treure's de sobre els problemes que l'assetgen, Corey no només xapoteja en benefici propi en la hipocresia dels seus conciutadans, sinó que exerceix la violència més abjecta. En Nick Corey és, també, un home a la deriva en un món sense esperança. «1280 hab.» és una de les novel·les més grans que ha donat el gènere negre. Tal com diu Núria Cadenes en el seu epíleg, Jim Thompson «dissecciona societats, retrata ànimes, no deixa escapatòria». Pocs escriptors com ell han estat més astuts i contundents en la seva representació de la naturalesa quotidiana del mal: la hipocresia, el racisme, el masclisme i la corrupció moral d'una societat aparentment civilitzada, però podrida fins al moll de l'os. «El meu novel·lista del gènere criminal preferit. Sovint imitat però mai igualat». Stephen King «Per a mi és un dels millors llibres del món, amb l'aire estripat i alhora casolà del text». Enric Casasses «La textura rogallosa de la veu narrativa, el ritme i els fets, que espeteguen com una canya seca contra les natges d'una mula. El lèxic i els personatges! El protagonista... Oh, quina ratota amoral i deliciosa». Maria Nicolau

Jim Thompson (Oklahoma, 1906 - Califòrnia, 1977). El conjunt de la seva obra és una salvatge demolició del somni americà. La seva vida dona per a una novel·la. El seu pare, un xèrif corrupte fugit a Mèxic. La seva infantesa, itinerant i pobra. De jove, un rodamon. Coneix Woody Guthrie, que matava feixistes amb la guitarra. Ell i les feines miserables li proporcionen una aguda consciència de classe. No és fins el 1942 que publica la primera novel·la. La primera obra mestra -The Killer Inside Me-, l'escriu deu anys més tard. Kubrick es fixa en ell com a guionista i inicien una turbulenta relació que ha donat per a la història The Killing i Paths of Glory. Durant la dècada de 1950 va escriure una dotzena dels seus títols més celebrats, entre els quals hi ha The Getaway, que La Segona Perifèria publicarà pròximament. 1280 hab. és una de les novel·les més grans que ha donat el gènere negre. Thomson va morir oblidat per tothom.

Autoren/Hrsg.

Thompson, Jim

Weitere Mitwirkende

Geronès, Carme

Leseproben

2

Aquell matí vaig saltar del llit, em vaig afaitar i em vaig banyar, això que tot just era dilluns i m'havia rentat de cap a peus dissabte. Em vaig mudar com els diumenges, amb l'Stetson de seixanta dòlars, les botes Justin de setanta i els Levis de quatre. Em vaig plantar davant del mirall, em vaig remirar; volia assegurar-me que no feia la fila d'un pagerol d'aquests que corren per aquí, ja que havia de fer un viatget per anar a visitar un amic meu. Me n'anava a veure en Ken Lacey perquè m'aconsellés sobre els maldecaps que tenia. Sempre que anava a veure en Ken Lacey em posava de vinti-un botó.

Per baixar havia de passar per davant de l'habitació de la Myra, que justament havia deixat la porta oberta perquè hi entrés l'aire, i sense adonar-me'n em vaig aturar i vaig mirar cap dins. Després hi vaig entrar i a ella me la vaig mirar una mica més. Em vaig acostar al llit de puntetes i vaig continuar mirant-me-la, humitejant-me els llavis, amb l'ànsia al cos.

Us he de dir una cosa. Us la diré sense embuts. D'això, no n'anava pas curt. Tot just m'havia desmamat, de fet encara anava descalç i duia els primers pantalons que havia estrenat, que ja tenia les mosses a sobre. I com més gran em feia, més se n'hi afegien. De vegades pensava: «Nick, Nick Corey, hauries de fer alguna cosa amb aquestes mosses. Podries anar amb un fuet i desempallegar-te'n si no vols que et facin la pell». Però no vaig fer res de tot això, no he pogut suportar mai de fer mal a una mossa; només que em plori una mica ja em té a les seves mans.

En fi, tornant a la qüestió, no he anat mai curt de dones i sempre han estat molt generoses amb mi. I ben bé que no ho semblava, si tenim en compte com mirava jo en aquell moment la meva dona, la Myra. Humitejant-me els llavis, amb l'ànsia al cos. La Myra era força més gran que jo i tenia aquell aire de mala peça, val a dir que tant com n'era. Però resulta que jo soc tossut de mena i quan fico la banya en un forat ja no hi ha res a fer. Potser era veritat que no passava gana, però la cosa va així, és com menjar crispetes: com més en menges, més en vols.

Com que érem a l'estiu, ella no duia camisa de dormir i s'havia apartat el llençol. Estava més o menys de bocaterrosa, o sigui que no li veia la cara, cosa que l'afavoria.

I allà em vaig quedar, mirant-la, suant, ansiós, fins que no vaig poder més i em vaig començar a descordar la camisa. «Després de tot, Nick», vaig pensar, «després de tot, Nick Corey, aquesta que hi ha aquí és la teva dona, i hi tens certs drets».

Ja sabeu què va passar. O potser no ho sabeu. Perquè no coneixeu la Myra, i no sabeu la sort que teniu. Tota manera, de sobte es va girar i va obrir els ulls.

—Què penses fer? —em va dir.

Li vaig explicar que me'n volia anar al comtat on en Ken Lacey feia de xèrif. I que tornaria tard, vaig continuar, que potser ens enyoraríem i que valia més que passéssim una bona estona junts.

—Bah! —em va contestar, quasi escopint-me la paraula—. Et penses que et triaria a tu si em passés pel cap de ferm'ho amb un home?

—Doncs... —vaig dir—. Havia pensat que potser sí. En certa manera ho esperava. Al capdavall, per què no?

—Perquè no et puc veure ni en pintura, per això mateix. Perquè ets un inútil!

—Bé —vaig fer—, no et puc dir pas que estigui d'acord amb tu, Myra. No et dic que t'equivoquis ni que tinguis raó. Fet i fet, si soc un inútil no és pas culpa meva. El món n'és ple, d'inútils.

—No tan sols ets un inútil, sinó que ets un gallina —va replicar—. No havia vist mai ningú tan cagat!

—Vaja —vaig contestar—. I doncs, com és que et vas casar amb mi?

—El sentiu? Sentiu el milhomes aquest? Com si no sabés per què! Com si no sabés que em vaig haver de casar amb ell després que m'hagués violat!

Ep, això sí que em fa mal. Sempre diu que la vaig violar, una cosa que m'ha dolgut des del primer dia. No li puc replicar quan em diu que soc un inútil i un gallina, perquè probablement no soc gaire espavilat —qui li demana a un xèrif que sigui espavilat?—. I soc del parer que és molt millor donar l'esquena als problemes que no pas encarar-s'hi. Punyeta!, tots tenim prou problemes per haver-nos de ficar en els dels altres.

Però quan em diu violador la cosa canvia. Aquí no hi ha ni un borrall de veritat. És que no té cap ni peus.

Per què hauria de violar una dona un paio com jo, que es disputen les mosses més disposades a tot?

—Doncs mira, d'això de la violació ja en parlarem —li vaig dir, un pèl sufocat, tornant-me a cordar la camisa—. No et diré pas mentidera, perquè no és de bona educació. Però et diré una cosa, senyora meva: que si m'agradessin les mentideres, t'abraçaria fins a ofegar-te.

Allò sí que la va alterar. Va començar a gemegar i a bramar com una vedelleta enmig d'una calamarsada. I, naturalment, allò va despertar el tarat del seu germà, en Lennie, que va entrar com una exhalació ploriquejant, fent anar els ulls d'un costat a l'altre i bavejant.

—Què li has fet a la Myra? —va dir, escopint-me la saliva de cinc metres enllà—. Què li has tornat a fer, Nick?

No li vaig respondre, prou feina tenia a esquivar la pluja de capellans que m'arribava. Mig ensopegant, va córrer cap a la Myra i ella el va abraçar clavant-me la mirada.

—Animal, més que animal! —va exclamar—. Mira què has fet!

Li vaig dir que què coi, que no havia fet res. Que jo sàpiga, en Lennie gairebé sempre està a punt de gemegar i bavejar.

—Segur que no es posa així —vaig afegir— quan corre d'amagatotis pel poble ficant el nas a les finestres d'algunes dones.

—Ets... ets un malparit! —va dir—. Mira que acusar el pobre Lennie d'una cosa de que no pot evitar! Saps prou bé que és innocent com un xaiet.

—Sí, sí, potser sí —vaig afegir.

Jo no podia dir gaire res més i quasi era l'hora d'agafar el tren. Me'n vaig anar cap al vestíbul, però a ella no li va agradar que sortís sense haver-li demanat perdó, per això es va tornar a abrandar, cridant:

—Vigila, Nick Corey! Si no, ja saps què et passarà!

Em vaig aturar per girar-me.

—Què em passarà?

—Diré la veritat sobre tu a tot el comtat! Vejam quant temps dures de xèrif! Quan sàpiguen que em vas violar!

—Ja t'ho diré jo, el que passarà —li vaig respondre—. Que em fotran fora en un tres i no res!

—Ja ho pots ben dir! Doncs tingue-ho present.

—Ho tindré present —vaig dir—. I tu també has de tenir present una cosa. Si em foten al carrer de xèrif, jo què hi perdo? Se me'n refot. Si jo no soc xèrif, tu no ets la dona del xèrif. I on anireu a parar tu... tu i aquest desgraciat del teu germà?

Els ulls li sortien de les òrbites i se li va tallar la respiració d'un esgarip. Era la primera vegada en molt de temps que li plantava cara, i això la va deixar garratibada.

Amb un cop de cap prou significatiu, me'n vaig anar cap a la porta. Quan ja era a mitja escala, va cridar el meu nom.

Ben ràpida, es va tirar una bata al damunt i es va treure un somriure de la màniga.

—Nick —em va dir, decantant una mica el cap—, com és que no et quedes uns minuts... mmm?

—Em sembla que no —vaig respondre—. Me n'han passat les ganes.

—Peròòò... potser te les tornaria a fer venir. Mmm?

Li vaig dir que em semblava que no. Després de tot, havia d'agafar un tren i abans havia de menjar alguna cosa.

—Nick —em va dir, tota inquieta—. No deus pas voler fer cap bogeria, eh? Només perquè t'has enfadat amb mi...

—No, no en faré pas cap —li vaig contestar—. Faré tanta bondat com tu, Myra.

—Doncs vinga, que et vagi bé el dia, amor.

—Igualment, senyora meva —vaig respondre.

Vaig baixar, vaig travessar la sala del tribunal i vaig agafar la porta principal.

Una mica més i em foto un bon patac en sortir a la fosca boirina de la matinada, perquè estaven pintant aquell reconsagrat edifici i els treballadors havien deixat les escales i els pots pertot arreu. Del carrer estant, em vaig tombar per mirar si havien avançat gaire. Em va semblar que havien fet ben poca cosa, aquells dos o tres dies —encara eren a la primera planta—, però per descomptat se me'n fotia.

En tres dies l'hauria pogut pintar de cap a cap jo sol. Però jo no era pas regidor de l'ajuntament, ni tenia cap cunyat amb negocis en el ram de la pintura.

Uns morenos portaven un quiosc de menjars i begudes a prop de l'estació i m'hi vaig aturar a menjar bagra a la paella, amb unes llesques de pa de blat de moro. Estava massa alterat per demanar el menú sencer, massa capficat en els meus problemes. Per això vaig demanar aquella ració i després una altra amb una tassa de xicoira per endur-me al tren.

Vaig pujar al vagó, em vaig instal·lar a prop de la finestra i vaig començar a menjar. Mirava de convence'm que havia posat la Myra a ratlla i que d'ara endavant ho tindria més fàcil.

Però sabia que m'enganyava a mi mateix.

D'enganxades com la d'aquell matí n'havíem tingut moltes. Ella m'amenaçava de fer-me qui sap què i jo li feia veure el que hi tenia a perdre. Després les coses s'arreglaven una mica... però res de l'altre...