Veciana Dolça

A la Torre de Fang
1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19059-33-8
Verlag: La Segona Perifèria
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 28, 192 Seiten

Reihe: Novel·la

Aquesta novel·la relata la vida imaginada de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. Ressegueix el destí de la comtessa des que abandona el paradís terrenal de la Provença, fins a la seva mort en la terra de frontera que era la Catalunya del segle XII. «Dolça» és una novel·la obscura i misteriosa com els temps que relata, en què la violència fundacional d'una nació s'estén del camp de batalla a la cambra comtal. A Dolça la història i la llegenda es devoren mútuament, la poesia trobadoresca i l'erotisme es fusionen amb la màgia negra i el sexe ritual, i la llengua de frontera clama desitjos de venjança i llibertat. Si Antoni Veciana va escriure «Nicolau» amb aigua de mar, ara utilitza el fang, la sang i la pols del camí per convertir Dolça de Provença en la primera dona catalana immortal.

Antoni Veciana (Reus, 1977) és filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur. Ha escrit una obra teatral, Patró, estrenada a Reus, Barcelona i Madrid. L'any 2022 va publicar, a La Segona Perifèria, «Nicolau», que va ser nominada al Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any. «Dolça a la Torre de Fang» és la seva segona novel·la.

Autoren/Hrsg.

Veciana, Antoni

Leseproben

V

Un desmenjament, una inapetència, una distància entre el que us explico i el que visc. Entremig hi ha un xoll sec, un toll eixut, un bassal ocre i tou que cal palsigar, cal saber-hi posar els peus per no relliscar, per no patinar i caure-hi de morros. El xoll sec no és cap mirall, no m’ajuda a explicar el que ha passat tal com ha passat, i tampoc us ho puc explicar com una conversa, en la qual les esclaves no tenim veu per motiu de la nostra esclavitud i pel nostre sexe. El toll eixut fa uns cercles concèntrics que ensenyen vagament el que hi ha passat per sobre, l’he de saber llegir com els astròlegs quan miren amunt. El bassiot ocre i tou m’empastifa els peus nus quan hi passo per salvar la distància entre el que us explico i el que visc. I el desmenjament i la inapetència m’embarbussen quan he de contar el casament entre Dolça i Ramon Berenguer. M’estalvio els tractaments i els honors perquè el relat no em pugi de la gola al nas. Durant les misses hi havia un cel d’argila, durant el banquet un cel de terracota, i durant la nit de noces un cel de barbotina, líquida i molt espessa.

Per guanyar-me el sou que no tinc, no convé que els carros passin davant dels bous. I molts bous va fer ballar i sacrificar el comte les vigílies de les noces. Va donar permís per fer lluminàries i encendre teieres i graelles per aclarir la nit. En van encendre per celebrar que havia arribat a la ciutat el nunci papal que havia de beneir la cerimònia.

Es van coronar les banyes dels bous amb cera, se’ls van encendre i se’ls va deixar córrer pels carrers perquè els jóvens s’hi desfoguessin. Quan la diversió ja mudava en angúnia uns mossos s’enduien el bou i apareixien els joglars que sonaven música, apareixien les dames que havien estat guaitant per les finestres, i baixaven a ballar amb els hòmens suats i enjogassats. Tres nits van durar aquelles festes. I en aquells tres dies es van començar a aplegar gernacions a Barcelona. No s’havien vist mai a cap fira, a Tolosa, Gènova o Marsella, tantes pellisses, sedes i llanes com aquelles diades a Barcelona. Tots els rics hòmens d’un costat i l’altre de la tomba de Pirene s’hi aplegaven per fer-se veure i poder mostrar posició i negocis. Hi havia comtes i vescomtes, bisbes i abats. Només hi mancava Ricard, l’arquebisbe de Narbona, que tot i ser parent de Dolça, sempre desconfiava dels de Barcelona, i raons en tenia. Hi havia tants hòmens importants i tantes dones que no tant, que la ciutat se’ns va fer petita i van haver d’hostatjar-se pel voltant, amb tendes i pavellons a les praderies, o a les viles veïnes. Les cases dels vilatans eren plenes de forasters, i tothom s’esforçava a convidar parents i coneguts i els obrien les portes de casa i del rebost.

El diumenge al matí, Ramon Berenguer, que feia tres nits que no dormia i no era pels jocs amb bous, es va vestir i calçar les seves millors botes i se’n va anar cap a la catedral.

Al castell del Regomir van venir a trobar-nos dugues dames que van dir que les anomenaven Antiga i Nicolaua, i que ens ajudarien a vestir Dolça i que l’acompanyarien i li farien de crossa i de poltrona en totes les núpcies i els ensendemans a venir.

Dolça estava tota nua i li vam posar una túnica porpra de seda damasquinada que la cobria de coll a turmells. Dins la túnica hi cabien tres Dolces, però ella va manar que amb agulles li cenyissin al cos la roba. Antiga i Nicolaua van advertir-li que cap dama barcelonina no portaria un vestit que marqués palpissos i tombs, i ella va contestar que de moment ella no era cap dama, sinó la comtessa de Provença, i que la roba que li tapava les carns havia d’obeir els seus desitjos. Dit això, els seus ulls van rebre el meu somriure d’aprovació. Sobre la túnica cenyida li van posar un mantell de seda blanc, més curt, sense mànigues i amb granats brodats amb fil d’or a les vores. El mantell anava cordat per davant amb tres teixells d’or blanc que feien una flor amb robins i un diamant al mig.

Del bagul de viatge vaig treure una estola circular que havien portat les dames bosònides el dia del seu casament. L’estola, comprada o robada a Orient, tenia filigranes d’or i perles i pedres boniques.

No volgué corona ni capell, només que els cabells fossin trenats amb lliris i que un vel de seda blanca li caigués per l’esquena. Antiga tragué un potet amb almesc i Nicolaua un de resina d’ambre, i n’empastaren unes pinzellades sobre de les robes de manera que quedés espargit.

Un pic vestida i perfumada, Dolça era un regalim de llum en un cel negre que amenaça però que no vol ploure. Antiga i Nicolaua van córrer la cortina i van convidar-nos a passar.

Cinc bisbes, deu abats i el nunci papal, vestits amb els seus ornaments, l’esperaven a l’església. Ramon Berenguer es va despacientar amb la llargada de la cerimònia llarga, i fins al cap de tres hores no va poder besar Dolça. De la catedral, en van sortir com a muller i marit. Radere hi anaven tres mil cavallers i altres tantes dames. Ramon Berenguer va muntar un corser negre com la nit, i Dolça un palafrè blanc com les cues d’un ull sa. Van passejar pels carrers de la ciutat trepitjant catifes de murtra, de pètals i de safatans tintats amb els colors de Barcelona i de Provença, mentre dels brancals de les finestres en penjaven domassos, tapissos i sedes, i les obertures escopien espígol, ginesta i pètals de rosa. Sota la catifa de murtra, fem i fang. A cada cantonada hi havia un perol cremant encens, canyella i cardamom i el fum se t’empastava al paladar. Les moixigangues i els joglars saludaven el pas del seguici.

Ja he relatat que durant les misses hi havia un cel d’argila i durant el banquet un cel de terracota.

Sense haver descansat, descavalcaren, i entraren al palau comtal seguits de tots els cavallers i dames millors. Vaig dubtar si tants cavallers i dames cabríem en aquell palau petit i vell.

Després de rentar-se les mans, tothom va asseure’s no pas en escons, sinó en coixins de seda, i els van torcar les mans en dolces tovalloles. Quan tothom es va haver assegut, els donzells els portaren menjars fets amb tot el que proporciona la terra, l’aire, la mar i els seus abismes, i tot a cor què vols.

Les setres de terrissa abocaven vi vermell a les copes, que volaven cap a morros violats. Una dotzena de càrregues de carbó cremaven per coure moltons, bous i cabrits a l’ast amb potatge de julivert; també coïen gallines i conills que acompanyaven amb carnsalada, formatge i raoles que es feien pastant carn capolada, ous, verdures i fesols, amb llet i fregides en paielles encabat d’arrebossar-se amb ou i farina de blat. La foguera abans d’encendre semblava un castell, i per aquet motiu el majordom i els cocs van decidir botar-la al pati que hi havia entre les cunyes i la casa de la farina, i els animals empalats i amb la carn roent eren portats sencers i corrent cap a la Sala Major mentre la carn encara espeternegava.

A les cunyes es componien menges més refinades per obsequiar els llàvits provençals de la noble senyora i d’aquells que menjaven amb la vista i no amb el pap. Amb ametlles torrades, pa, canyella i colomins es feia la crema del mig-raust, que va ser celebrada fins que vam portar a taula el menjar blanc que havien fet barrejant carn de gallina, farina d’arròs, aigua de roses, sucre i llet d’ametlles, que vam servir en plats d’escudelles, i hi vam abocar polsims de sucre i canyella per sobre.

Vam acabar de servir amb les neules de pasta de farina cuita amb sucre, morterols dolços fets amb pa torrat, formatge, canyella i mel; i els flaons com mitges llunes de farina farcida de brossat fresc i arrebossat tot plegat per l’aigua de vida, aigua de cent herbes, moscatell, vernatxa, grec i malvasia.

Però Ramon Berenguer no badà boca a les menges, sinó que per primera vegada va poder mirar llargament Dolça. Tenia un coll llarg i blanc, coronat per un somriure de roig de vespre. Els ulls de primavera primerenca, traient el cap per sobre dels recers, s’aclucaven quan es creuaven amb els del comte, i la gola llarga i blanca es torçava de manera que voleiava una branca de cabells negres com el corser. Si en aquell banquet hagués aparegut Eris i hagués llançat la poma daurada de la discòrdia per a la més bella del banquet, no hauria començat cap guerra, sinó que la poma hauria estat per a Dolça, i hauria estat una font d’eterna joventut per a ella i Ramon Berenguer. Etern es feia el banquet per al comte, perquè quan portàvem els plats i els tallàvem i escudellàvem, se servien al mig de la sala uns entremesos que deien jóvens i que parlaven del déu de l’amor, de la Roda de la Fortuna o de sant Miquel i els diables que meravellaren a tothom amb el seu foc grec. Quan van acabar els plats i els entremesos, es van enretirar les taulades, i a Ramon Berenguer també se li veia a la fesomia que s’hauria volgut enretirar, però era el moment dels joglars, que tenien moltes ganes de fer-se escoltar i de lloar els feliços casats.

La que ja era la comtessa de Barcelona i havia mantingut tot el banquet un somriure fluix, va aballestar els llàvits quan els joglars van començar a cantar els seus versos. Els seus ulls em van venir a buscar i jo l’entenia però no hi podia fer re. Els poetes palatins de Barcelona haurien rebut una pluja de tronxos i peles en qualsevol mercat provençal on haguessin gosat rotar els seus versos.

Els dos primers tenien un cant dolent com una somera gandula, foscot, marronot, amb rimes traïdores i àgils com una mula guita, i les cançons...