Weil La gravetat i la gràcia

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-10188-75-4
Verlag: Fragmenta Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, Band 1, 256 Seiten

Reihe: Biblioteca de Pensament Contemporani

«¿Com ens escapem d'això que, en nosaltres, s'assembla a la gravetat?» Únicament per la gràcia. La gravetat és la llei de la creació, el treball de la gràcia consisteix a «descrear-nos». Se'ns obre, amb la lectura d'aquesta obra, un itinerari de «llum per l'esperit i aliment per l'ànima» que s'inicia a través de la incisió en una batzegada religiosa que escapa dels límits dogmàtics i s'enfronta a una realitat dolorosa. Aquest llibre és una tria -feta per l'escriptor Gustave Thibon- de fragments procedents dels quaderns manuscrits de Simone Weil. La seva publicació l'any 1947 va provocar una autèntica commoció en la intel·lectualitat europea, i constitueix encara avui per moltes persones la via d'entrada al pensament ric, fecund i paradoxal de la filòsofa francesa. L'obra constitueix un profund convit a conèixer la veritat espiritual d'una filòsofa que va viure la seva vida en clau profètica i mística, esclava de la gravetat i alliberada per la gràcia.

Simone Weil (París 1909 - Ashford, Regne Unit, 1943). Filòsofa, professora, sindicalista i membre de la resistència francesa. Tot i la seva condició benestant, una forta consciència social i l'empatia per la pobresa la van dur a participar voluntàriament en el dolor comunitari que assolava l'Europa d'entreguerres. Va estudiar filosofia a París i va obtenir una plaça de professora, però l'any 1935 es va enrolar al món obrer. Això va condicionar tot el seu pensament filosòfic i antropològic posterior, marcat també per una sacsejada espiritual en constant evolució. El 1942 s'exilia a Nova York i, posteriorment, a Londres, on la seva decisió de no menjar més que un obrer de la resistència francesa va accelerar la seva mort. Gran part de la seva obra prové dels seus quaderns personals, publicats pòstumament. Fragmenta ha publicat en català La gravetat i la gràcia (2021). També a Fragmenta, Josep Otón, hi ha publicat l'assaig Simone Weil: El silenci de Déu (2008).

Autoren/Hrsg.

Weil, Simone

Leseproben

presentació

Pau Matheu

El llibre que ara presentem per primera vegada en català és, com diu Gustave Thibon al prefaci, el primer llibre publicat de Simone Weil i, segurament, un dels més llegits de l’autora. Encara avui constitueix per moltes persones la via d’entrada al pensament ric, fecund i paradoxal de la filòsofa francesa.

La publicació de l’obra el 1947 va provocar una intensa commoció en la intel·lectualitat europea. Simone Weil era ja força coneguda durant els anys trenta per la seva participació en nombroses revistes, però els seus articles versaven gairebé exclusivament sobre qüestions polítiques i socials: la guerra, el colonialisme, la lluita de classes, l’estratègia sindical. Els articles que publicà entre 1932 i 1933, en què analitzava lúcidament la situació alemanya, criticava l’actuació de les diverses forces obreres i advertia dels perills d’una possible victòria feixista, foren coneguts i discutits en entorns militants. El 25 d’agost de 1933 —Weil tenia vint-i-quatre anys— la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per membres expulsats del Partit Comunista el 1924 i que agrupava revolucionaris antiestalinistes de diverses tendències, publicà l’article «Perspectives. ¿Anem cap a una revolució proletària?», on Weil reflexionava críticament, basant-se en el mètode materialista de Marx, sobre la possibilitat mateixa de la revolució. L’article causà un autèntic terrabastall: va provocar elogis apassionats i crítiques furioses. A Pierre Monatte, fundador de La Révolution Prolétarienne, li semblà «admirable». Altres afirmaren que era un treball genial «i que des de Rosa Luxemburg no s’havia escrit res de semblant». Boris Souvarine, pensador comunista rus perseguit per l’estalinisme, afirmà de Weil: «És l’únic cervell que el moviment obrer ha tingut des de fa anys.»1 Altres, en canvi, inclosos alguns membres de La Révolution Prolétarienne, reaccionaren més negativament. El mateix Trotski escrigué a l’octubre un text en què criticava l’article a la seva revista La Vérité. Durant les vacances de Nadal de 1933, Trotski s’allotjà uns dies en un pis dels pares de Simone Weil i va discutir amb ella cara a cara durant hores.

Simone Weil no era, doncs, una desconeguda. Però cap dels que havien llegit els seus articles al llarg dels anys trenta s’esperava trobar les idees expressades a La gravetat i la gràcia. Van sorprendre fins i tot moltes de les persones que pogueren parlar amb ella durant els anys de Marsella estrictament contemporanis a la seva redacció. Quan el llibre va aparèixer el 1947, aquesta nova dimensió del pensament de Weil fou rebuda, igualment, amb crítiques i elogis. El seu mestre Alain (pseudònim d’Émile Chartier, tota una personalitat a França), que havia llegit molts dels seus textos anteriors i que l’admirava profundament,2 escrigué: «A La gravetat i la gràcia vaig trobar molt poques coses; és el que prometia un títol vulgar i que sens dubte no era seu.»3 Altres, en canvi, acolliren aquesta nova direcció amb entusiasme. Cristina Campo ha pogut escriure que les obres de Weil, però

sobretot aquesta afortunada tria dels Quaderns, La gravetat i la gràcia, van purgar radicalment i per sempre el millor d’una generació dels mites obsolets de la raó, dels contes sentimentals i de final feliç de la ciència, dels febles tabús de la història i la psicologia, de la teologia terrorista del progrés […], que paralitzaven o distorsionaven, com a mínim des de feia dos segles, les operacions més elementals del coneixement.4

La gravetat i la gràcia, doncs, com els seus escrits dels anys trenta, sacsejà els lectors de Weil amb el seu estil sec, contundent i provocador, i els va dividir com una espasa de doble tall entre detractors i entusiastes igualment apassionats.

Dit això, cal advertir que aquest llibre, el primer de Simone Weil i segurament el més llegit, no és un llibre de Simone Weil. Ella no va escriure aquests fragments perquè fossin publicats ni els ordenà d’aquesta manera: són extrets d’onze quaderns al llarg dels quals el pensament de Weil evoluciona i canvia. El primer quadern, per exemple, recull notes escrites entre els anys 1933 i 1938, en les quals la temàtica religiosa és absent. I una lectura atenta dels quaderns escrits a Marsella revela que contenen nombroses contradiccions. El pensament de Weil s’hi desplega, la filòsofa hi explora diferents direccions, planteja hipòtesis, vacil·la, recula, avança tentinejant. Els quaderns no exposen, doncs, un pensament acabat i sistemàtic, sinó més aviat apunts provisionals d’un pensament en evolució. Weil, que redactava meticulosament els escrits que volia publicar i els revisava fins a l’infinit, es mostrava reticent a ensenyar a altres persones el contingut dels quaderns, sabent que no era definitiu. Així ho expressa a la carta que Gustave Thibon reprodueix al prefaci: «No sé si us he dit, pel que fa als quaderns, que podeu llegir-ne els passatges que vulgueu a qui vulgueu, però que no n’heu de deixar cap en mans de ningú altre…» I aquesta reticència s’expressa també en una carta enviada al seu amic Gilbert Kahn en què li desaconsella la lectura dels quaderns:

La relació entre el seu contingut i les qüestions que a vostè li preocupen no és llunyana, però es troba extremament amagada i sense que res pugui indicar-la. No hi veuria altra cosa que atzaroses exposicions sobre qüestions de teologia…5

Amb aquestes indicacions no vull suggerir que la tasca realitzada per Gustave Thibon sigui il·legítima. No ho és. D’entrada perquè, com es veu a la carta, la mateixa Simone li llegà la propietat absoluta dels seus quaderns: podia fer-ne, per tant, el que bonament li semblés. Però és que, a més, cal agrair a Thibon l’enorme esforç de convertir en digeribles i comprensibles un conjunt desordenat de reflexions que, si s’haguessin publicat tal com Weil les hi deixà, haurien, sens dubte, aclaparat i desorientat la majoria de lectors. Thibon va aconseguir construir un tot coherent a partir dels quaderns, amb la qual cosa va obrir la possibilitat d’introduir-se en el pensament weilià de maduresa a través d’un llibre agradable de llegir. L’èxit de la seva tasca és evident, atès que aquesta obra continua sent encara una de les més llegides de Simone Weil. Com digué Manuel Sacristán el 1951, a la ressenya que feu per a la revista Laye:

Afortunadamente, Gustave Thibon, que se encargó de editar este volumen, fue un auténtico amigo de la autora […]. Esa circunstancia, unida a su indudable honradez intelectual, ha permitido a Thibon realizar bastante dignamente su peligrosa tarea.6

Cal prendre’s, doncs, les reflexions contingudes en aquest llibre com el que són: no l’exposició sistemàtica i acabada del pensament de Simone Weil, sinó tan sols un tast, un primer contacte a partir del qual endinsar-se a la seva obra. Les persones que vulguin pensar i reflexionar, trobaran en els apunts weilians indicacions prou fecundes per fer-ho a bastament. Les que s’enamorin de Simone Weil amb aquest llibre i vulguin aprofundir en el seu pensament, tenen a l’abast la majoria dels escrits weilians preparats en edició crítica de l’editorial Gallimard, on podran trobar aquestes idees en el seu context.7 Poden consultar també la gran quantitat de textos de l’autora que han sigut traduïts al castellà per l’editorial Trotta, així com la part, més petita, dels que es troben disponibles en català,8 que fem créixer una mica amb aquesta traducció.

Per acabar, voldria fer un apunt sobre com aproximar-se a l’obra weiliana. Des del moment en què aparegué aquest llibre el 1947, hi ha hagut, entre altres, dues línies interpretatives del pensament de Simone Weil que m’agradaria destacar. Una ha tendit a reduir-lo de manera més o menys conscient a un mer material interessant per estudiar un cas de trastorn psicològic. Les idees de Weil no serien, doncs, significatives per reflexionar al voltant de la realitat, la condició humana o la injustícia, sinó només com a símptomes reveladors d’un desig mòrbid d’autodestrucció.

Una altra línia, sens dubte més simpàtica, ha tendit a convertir Simone Weil en una autora inspirada, que comunica simplement la veritat que li ha sigut revelada. Alguns dels seus propis escrits semblen suggerir aquesta lectura. I pot entreveure’s també en algun dels comentaris de Gustave Thibon, com el que trobem al «Post scriptum»: l’obra de Simone Weil, ens diu el seu amic, «emana del cim de l’ésser que sobrepassa tots els temps i tots els llocs».

M’atreveixo a suggerir que no se segueixin aquestes lectures, atès que ambdues impedeixen que ens prenguem seriosament el pensament de Weil. Això és evident, em sembla, pel que fa a la lectura psicologitzant. Però és també la conseqüència de la lectura hagiogràfica. Pensar que Simone Weil era una pensadora inspirada implica acceptar de manera acrítica les seves idees. La temptació és enorme, perquè el seu estil contundent és molt persuasiu. Però acceptar com a veritables unes idees sense haver-hi reflexionat, sense haver-les posat en dubte, sense haver-s’hi enfrontat fent-les passar pel més rigorós escepticisme, com hauria volgut aquesta pensadora d’arrel cartesiana, és massa semblant a senzillament no pensar-les. I crec que l’obra de Weil no es mereix aquest destí, per molt que li atorgui el prestigi de les coses sagrades. Ella mateixa es planyia amargament, en una carta escrita des...